miércoles, diciembre 14, 2016

Per què dono suport a l'Alícia Romero?

En els darrers dies s'ha fet públic i notori que la federació del Maresme del Partit dels Socialistes de Catalunya viurà un procés de primàries on hi concorreran dos candidats, en Xesco Gomar i l'Alícia Romero, ambdós de Mataró. Mai abans s'havia triat el lideratge comarcal del PSC a través de primàries, el que suposa tota una novetat i també (crec) una oportunitat per tal de dinamitzar al conjunt de la militància, donant-nos veu i l'opció d'escoltar directament l'opinió de cadascú en relació al projecte que volem per al nostre partit i per a la nostra comarca.

Jo tinc la sort de conéixer molt i des de fa molts anys a les dues persones que han donat un pas endavant en aquest procés i des d'un principi he manifestat que dono suport a l'Alícia Romero. Intentaré explicar les meves raons.

Confio en la seva experiència. L'Alícia és una persona que ha tingut diverses responsabilitats institucionals. Va ser regidora a l'Ajuntament de Mataró i ara és Diputada al Parlament de Catalunya. Dic això perquè, en política, el valor real dels càrrecs és el que cadascú és capaç de desenvolupar o, dit d'una altra manera, no tothom és capaç de fer que les responsabilitats seveixin per alguna cosa (útil). L'Alícia sí. Recordo el gran impuls que va donar a projectes com el Tecnocampus durant la seva etapa de regidora de promoció econòmica. Recordo els programes d'oci nocturn alternatiu quan va ser regidora de joventut (d'això fa una pila d'anys!). Tinc en compte les nombroses iniciatives en relació al Maresme que ha portat al Parlament (una de les últimes, la recuperació de la connexió en tren amb l'aeroport, que vam perdre fa uns anys). En definitiva, valoro moltíssim la seva capacitat de treball. No només la capacitat de treballar, sinó també de ser resolutiva.

Crec que dels dos candidats, és la que coneix millor (amb diferència) el Maresme, que és una comarca amb realitats força diverses. Coneix les problemàtiques del territori i dels seus municipis, és coneixedora de la situació social i política a cada poble i ciutat, i coneix a la gent del PSC amb la que comptem a cada part de la comarca. Per liderar el PSC del Maresme, cal conéixer bé les seves singularitats, que no són pas menors.

La seva capacitat de lideratge està demostrada i, en aquest sentit, em sembla la candidata amb més habilitats i més currículum. Ha tingut i té responsabilitats orgàniques al partit, però en l'àmbit institucional, per exemple, va ser Presidenta del Tecnocampus Mataró-Maresme. I també s'ha dedicat a la gestió pública, a través de la gerència d'un ajuntament. I també ha treballat en l'àmbit de la promoció econòmica, al sector privat, o puntualment ha donat algunes classes al món de l'universitat. Tot plegat, demostra que és una persona molt capaç i que sota el meu punt de vista aporta valor a la política.

És molt intel·ligent. Ser intel·ligent vol dir que, encara que et converteixes en regidora de l'Ajuntament de Mataró amb 22 anys, no deixes d'estudiar i de formar-te. Vol dir que fas un màster mentre tens responsabilitats institucionals. Vol dir que entens que la dedicació a la política és quelcom temporal i que no has de perdre de vista la formació i l'experiència professional que atesores, perquè en definitiva, al món de la política s'hi està de pas.

La política té un sentit principal, que desgraciadament a vegades es perd de vista: ser útil i transformadora en bé de la millora de la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes. Aquest plantejament, que jo comparteixo plenament, és el mateix que em consta que defensa l'Alícia. Sóc conscient de que dir això pot semblar un argument tou, lleuger i potser poc consistent, però crec que justament és tot el contrari: és un argument fort, de pes i amb molta consistència. També per aquesta raó, precisament, em sembla bé que hagi decidit fer aquest pas sent Diputada al Parlament de Catalunya i membre de l'executiva nacional del partit. Per ser una força transformadora és fonamental la coordinació dels diferents nivells de l'administració i de la política, i en aquest aspecte l'Alícia pot donar molt més de sí, per les seves responsabilitats i per la seva capacitat de treball en equip. És la que més i millor m'ho ha demostrat dels dos candidats.

Aquestes primàries giren al voltant d'una elecció. Hem de debatre sobre la tria d'una persona per liderar el PSC Maresme. Per tant, debatem sobre noms, però sota el meu punt de vista, el debat s'ha de fer en base a arguments, de contingut i de proposta. En aquest terreny, em sembla que l'Alícia també és la millor opció perquè la seva campanya s'està basant precisament en això: en explicar què vol fer com a Primera Secretaria del PSC Maresme (al final, companys i companyes, es tracta d'això).   

Aquesta és una pinzellada sobre els meus motius per donar-li suport. En podria explicar d'altres perqué, sense desmerèixer opinions, crec que és la millor opció en aquest procés. I vaig acabant: per mi, el fet de que dos candidats es presentin a aquestes primàries i que un dels dos sigui precisament l'Alícia, és justament una prova de que els socialistes del Maresme no volem viure cofois en el record de la nostra història, sinó que sobretot tenim la voluntat de seguir escrivint-la amb orgull. L'orgull de ser socialista.

martes, junio 28, 2016

Per què no van poder (ni segurament podran)?

Ara que tothom parla dels resultats de les eleccions generals d'aquest passat diumenge, i que hem entrat en fase de digestió (densa i pesada) dels mateixos, m'agradaria fer alguns comentaris al respecte. Més que res, perquè estic una mica al·lucinat amb algunes coses que s'han dit, tant abans com després dels comicis. Especialment per la lectura sorpresiva i sorprenent, al meu entendre, que des de Podemos s'està fent dels resultats.
  1. El Partit Popular ha guanyat claríssimament les eleccions. I Mariano Rajoy n'ha sortit reforçat, encara que molts el donaven per mort fa mesos.
  2. L'esquerra està dividida i quan això passa, la dreta guanya. És la mateixa història de tota la vida i que aquí coneixem sobradament. No aprenem.
  3. A Espanya hi ha una gran bossa de votants de tendència moderada que, quan apareix alguna opció de discurs més radical, acostumen a inclinar la balança en sentit invers. Són, en part, els qui van ajudar a donar la victòria a Zapatero a les eleccions del 2008 (les últimes eleccions que l'esquerra ha guanyat a Espanya) quan el PP apareixia com una opció tremendament escorada a la dreta amb gent com Zaplana o Acebes.
  4. Ara, davant del que deien totes les enquestes en relació al 'sorpasso' i de la polarització artificial entre PP i Podemos, aquest vot moderat ha reforçat a Mariano Rajoy. A molta gent li feia més por la cua de Pablo Iglesias que la corrupció del PP: "Más vale malo conocido que bueno por conocer".
  5. L'estratègia de Pablo Iglesias, de cruspir-se a Izquierda Unida i d'intentar convertir-se en el principal referent de l'esquerra al conjunt d'Espanya, a costa del PSOE, ha estat un absolut fracàs, tant per al seu propi projecte, com per a la configuració d'una alternativa d'esquerres que pugui disputar el govern als populars.
  6. Fa uns mesos es va perdre una bona oportunitat per fer fóra a Rajoy del Govern i per obligar a que el PP es regenerés internament. Pablo Iglesias va esquivar tota negociació seriosa i va preferir intentar buscar el 'sorpasso' que arribar a un pacte ampli i transversal amb els qui pensaven diferent que ell.
  7. L'aparició de Podemos impedeix o limita el marge de recuperació que pot tenir el Partit Socialista, que ha aguantat relativament bé respecte a fa 6 mesos però que ha tornat a perdre vots i a obtenir un mal resultat. La divisió interna entre federacions i les veus de los "barones" no han ajudat pas a Pedro Sánchez.
  8. Les enquestes les paguen els poderosos i són un arma electoral de primer ordre. Pensin en qui tenia interès en que el PSOE aparegués enfonsat i en canvi Podemos sortís ultra-inflat a totes les enquestes.
  9. Els discursos que pretenen equiparar a PP i PSOE com si fossin la mateixa cosa ("vella política", "casta", etc.) són un fantàstic argument per ajudar al PP a guanyar les eleccions.
  10. La corrupció a Espanya passa poca factura, electoralment parlant, almenys entre els votants de centre-dreta, que semblen donar poca importància a les qüestions ètiques en comparació amb altres temes.
  11. Sense una opció forta de centre-esquerra, que sigui capaç d'aglutinar als votants moderats i també a una bona part dels més ideologitzats, segurament tindrem dreta i Partit Popular per estona. I aquesta opció, ara per ara, s'ha d'articular a través del Partit Socialista, que continua sent la primera força de l'esquerra i del canvi a Espanya, però també comptant amb els votants i les idees de la resta de forces de l'esquerra.
  12. Totes les esquerres, inclosos els 'nouvinguts' de Podemos, haurien de fer autocrítica i replantejar-se què han estat fent bé i malament. Durant molt de temps, els partits de la mal anomenada "nova política" han reclamat autocrítica als socialistes, i ara es dóna la circumstància de que ells també han de participar d'aquesta autocrítica. Veurem si són capaços.

lunes, abril 18, 2016

Compasión

Todos los idiomas derivados del latín forman la palabra "compasión" con el prefijo "com-" y la palabra passio que significaba originalmente "padecimiento". Esta palabra se traduce a otros idiomas, por ejemplo al checo, al polaco, al alemán, al sueco, mediante un sustantivo compuesto de un prefijo del mismo significado, seguido de la palabra ‘sentimiento’; en checo: sou-cit; en polaco: wspólczucie; en alemán: Mit-gefühl; en sueco: med-kánsla.

En los idiomas derivados del latín, la palabra "compasión" significa: no podemos mirar impertérritos el sufrimiento del otro; o: participamos de los sentimientos de aquel que sufre. En otra palabra, en la francesa pitié (en la inglesa pity, en la italiana pieta, etc.), que tiene aproximadamente el mismo significado, se nota incluso cierta indulgencia hacia aquel que sufre.

Este es el motivo por el cual la palabra "compasión" o "piedad" produce desconfianza; parece que se refiere a un sentimiento malo, secundario, que no tiene mucho en común con el amor. Querer a alguien por compasión significa no quererlo de verdad.

En los idiomas que no forman la palabra "compasión" a partir de la raíz del "padecimiento" (passio), sino del sustantivo "sentimiento", estas palabras se utilizan aproximadamente en el mismo sentido, sin embargo es imposible afirmar que se refieran a un sentimiento secundario, malo. El secreto poder de su etimología ilumina la palabra con otra luz y le da un significado más amplio: tener compasión significa saber vivir con otro su desgracia, pero también sentir con él cualquier otro sentimiento: alegría, angustia, felicidad, dolor. Esta compasión significa también la máxima capacidad de imaginación sensible, el arte de la telepatía sensible; es en la jerarquía de los sentimientos el sentimiento más elevado.

Fragmento de "La insoportable levedad del ser", de Milan Kundera

martes, diciembre 22, 2015

55 razones (personales) por las que vivir

Ésta es una lista desordenada de razones (personales) por las que creo que merece la pena vivir. Insisto: el orden no es importante, así que no le presten demasiada atención. Lo que de verdad importa es el sentimiento que transpira y que evoca cada razón de la lista. Por si les pica la curiosidad y quieren echarle un vistazo, espero que la disfruten, por lo menos, lo mismo que la he disfrutado yo:

1. La inspiración para escribirte este poema.
2. El "Y sin embargo", del mejor Joaquín Sabina.
3. Claudia Cardinale, toda ella, en "Hasta que llegó su hora", de Sergio Leone.

4. La fuerza que esconde esta escena de "Star Wars".
5. La voz de Mariza.
6. La lente que Stanley Kubrick le pidió a la NASA para el rodaje de Barry Lindon.

7. Los tortazos de Bud Spencer.
8. Los pinchos que sirven en la "Traska Truska". Y también los del "Pepet 2", desde luego.
9. El laberinto de personalidades que son los heterónimos de Pessoa.

10. El inconfundible estilo de los artículos de Gabriel Magalhaes.
11. Lawrence de Arabia y todo su reparto: Peter O'toole, Alec Guiness, Anthony Quinn, Omar Sharif, Jack Hawkins, José Ferrer...

12. Las patatas bravas, en todas sus variantes.

13. El sabor épico del Theology/Civilization, de Basil Poledouris, un tema de la BSO de Conan el Bárbaro.

14. El olor de las calles cuándo llega (cuándo llegaba) el frío en otoño.

15. Los años 80 y 90 del entretenimiento electrónico. Lo retro mola.

16. La ilusión infantil que despiertan los Reyes Magos: Baltasar, Melchor y Gaspar. En ese orden.

17. El canto a la nostalgia que supone la escena final de Cinema Paradiso.

18. La pluma de Adam Johnson en "El huérfano", porque a veces el horror también es un motivo para vivir.

19. El campanario y el descomunal claustro de la Seu Vella, en Lleida.

20. Aunque sea un clásico, las lágrimas en la lluvia de Rutger Hauer en Blade Runner (y toda la BSO de Vangelis que acompaña el film).

21. La comida italiana.
 
22. Conducir durante kilómetros y kilómetros sin pensar en casi nada.

23. La primera lectura, siendo adolescente, de "El juego de Ender", de Orson Scott Card.  
 
24. Los buenos discursos políticos. Por ejemplo, éste.

25. La East Side Gallery, en Berlín.

26. El gol de Nayim al Arsenal.

27. El vino de Oporto: blanco, ruby, tawny...

28. Las tormentas de verano (bajo techo).

29. El zahir y el aleph, ambos de Borges. 
 
30. El Grand Bazaar de Estambul, un fabuloso caos de callejones y tiendas por doquier.

31. La pronunciación de café, en el "Morena mía" de Miguel Bosé.

32. Ganar unas elecciones.

33. Ser capaz de entender porqué has perdido unas elecciones.

34. El talento para escribir relatos fantásticos de Robert E. Howard.

35. Los padres, los abuelos, los tíos y primos... la familia, vamos. 

36. La amistad, concretada sobretodo en mis mejores amigos, y todas las risas que he compartido con ellos.

37. Los rincones del Born, en Barcelona.

38. El sabor del buen whisky.

39. La mejor poesía hispana y latinoamericana.

40. Cudillero y sus casas amontonadas junto a la costa.

41. Las lecciones de los mejores profesores que he tenido en mi vida.

42. La ascensión a la cúpula de Brunelleschi, en Florencia. 

43. La película documental "When we were kings", sobre el combate Ali-Foreman de 1974 en Kinshasa.

44. El mejor gol de la historia de la Champions.

45. El blaxploitation, en general, y sus maravillosas bandas sonoras a base de funk.

46. La playa del Mónsul, en Cabo de Gata.

47. La sensación de encontrarse con alguien claramente mucho más inteligente que uno mismo.

48. El Musée Miniature et Cinema, un rincón más que mágico en medio del Vieux Lyon.

49. Todos los capítulos de "Informe Robinson", pero especialmente éste.

50. El enigma del último teorema de Fermat, y toda la historia asociada a él.

51. El Chrysler Dodge Viper, un verdadero monstruo sobre ruedas.

52. Un paseo al atardecer por Alfama y su laberinto de callejones, escaleras, desorden, rincones, placitas y fados.

53. El universo musical y perjudicialmente poco vital de José Alfredo Jiménez.

54. La primera vez de (casi) todo.

55. Sin ninguna duda: Ella.

lunes, septiembre 07, 2015

Hablar por hablar

Hablar es gratis. Basta con echar un vistazo a nuestro alrededor para comprobarlo constantemente. Hoy en día se da la circunstancia de que, a menudo, cuándo algunas cosas no tienen ningún tipo de coste, se acaba por no darles el verdadero valor que tienen. Ocurre a diario con muchos servicios públicos, sin ir más lejos. Y en el caso del lenguaje y de la palabra, creo que sucede algo parecido.

Imaginen por un momento que pudiésemos volver a otorgarle al lenguaje el lugar que se merece. En ocasiones creo que el mundo sería un lugar mejor si se limitase el número de palabras que las personas podemos decir a diario. No me malinterpreten: no soy partidario de la censura ni de coartar la libertad de expresión. Que cada cuál diga lo que quiera y cómo quiera. Pero por favor, almenos intentemos utilizar la cabeza con la misma asiduidad que la lengua. 

Piensen, por ejemplo, en la cantidad de sandeces que nos ahorraríamos escuchar. En el caso de los políticos, seguro que se lo pensarían dos veces antes de abrir la boca, especialmente cuándo se acercan las elecciones. Ante la escasez, imaginación: a menos palabras, también menos mentiras, o menos propuestas irrealizables. También ganaríamos en calidad del mensaje: habría que ser más cuidadoso con las palabras escogidas en un discurso o en una entrevista. Seguro que las cumbres entre líderes serían algo mucho más útil, ya que se perdería mucho menos tiempo en los diálogos de sordos.

Los medios de comunicación también mejorarían ostensiblemente. Seguro que las tertulias serían mucho más interesantes. Piensen en esos insufribles tertulianos que abundan en tantos medios. Se acabaría el hablar por hablar, y las interrupciones gritonas e innecesarias de determinados invitados en programas de radio o televisión.

En la misma línea, el espacio público seguro que sería mucho más amable. Piensen en ese bar dónde la gente habla a gritos ahogando las conversaciones de los demás, o en ese viaje diario en el metro o autobús escuchando el relato insoportable de un par de pasajeros a nuestras espaldas.

La medida no sólo tendría efectos positivos en el habla, sino también en la escucha. Hablar menos seguro que provocaría que afinásemos mucho más el oído. Prestaríamos más atención a nuestro alrededor. Aprenderíamos a escuchar más y mejor. Seríamos mejores conversardores. Me atrevo a pensar, incluso, que aumentaría el interés por la lectura, en busca de nuevos e interesantes mensajes sin límite de palabras (porque la limitación no afectaría en ningún caso al medio escrito).

Quizás, de este modo, mejorarían el diálogo y las conversaciones, y se reduciría el charloteo y la palabrería. No vamos tan sobrados de lo primero y en cambio, estamos saturados de lo segundo. Imaginen por un momento que esto fuera posible y, si se convencen de ello, intenten medir sus palabras. Se lo dice alguien que en demasiadas ocasiones, seguro que habla más de lo necesario.