viernes, septiembre 29, 2006

Monti JA!

Havia de passar, si al Maresme som la comarca amb més blogs per metre quadrat i el PSC és el partit amb més presència a la blogsfera, era questió de temps que les dues línies convergissin i fessin camí comú.


El blog MontiJA! és el resultat de tot plegat. Us animo a visitar-lo i sobretot a que el seguiu. De reflexions interessants segur que no en faltaran en una época com la que vivim.
I de fet, el post inaugural del nou bloc el signa el propi Montilla, cosa que demostra un cop més l'aposta que des del socialisme es fa pel món dels blogs en particular i pel de la societat de la informació en general.

jueves, septiembre 28, 2006

Feina, Escoles Bressol, Comentaris

Porto alguns dies atabalat, cosa que es deixa notar en les entrades del blog. Aquesta setmana, després de l'aniversari de diumenge, passat i en només quatre dies, ens ha deixat algunes coses sobre la taula (per cert, ja he tornat a les classes i això té part de la culpa del meu atabalament).
Dimarts passat, la JSC Mataró va organitzar l'acte "Més que feina", amb la presència del Secretari General de Joventut, Olivié Bayon i del Director de l'IES Miquel Biada, en Ramon Grau. L'objectiu era reflexionar sobre la realitat dels joves catalans en quant a l'accés a la feina i analitzar l'importància de la formació en aquest aspecte. Sobre aquest tema penso que podríem dir que, en certa manera, el jove comença a buscar feina no el dia que acaba la seva formació, sino des del mateix dia que la comença.
El nivell de les intervencions va ser alt i el del debat posterior, encara més. Principalment em quedo amb una sèrie d'idees que hem de saber fer nostres i que ens han de servir per extreure propostes clares que contribueixin a solucionar problemes dels joves de Mataró i per facilitar l'emancipació juvenil a la nostra ciutat.
En aquests dies, a la ciutat també s'ha parlat sobre el nombre de places d'escoles bressol. Les Noves Generacions de Mataró van fer dilluns una roda de premsa criticant la falta de places a Mataró. Van tractar el tema amb una certa demagògia, com és costum en ells, i obviant algunes xifres, com que Mataró és la ciutat amb major ràtio (nombre de places escola bressol per habitant) de tot Catalunya i que tot i així, com que la demanda continua creixent, la ciutat comptarà amb tres noves escoles bressol en els propers 3 anys, el que generarà aproximadament 300 places de nova creació.
Els joves populars, passant per alt aquestes xifres, critiquen argumentant que "el Govern Municipal hauria d'invertir en noves llars d'infants i no en altres aspectes, com el recent pla de comunicació". I jo em pregunto, aquestes 300 noves places en 3 anys, no són precissament la resposta a les paraules de les Noves Generacions?
Noves escoles que, sigui dit de pas, veuran la llum a Mataró gràcies també a l'actual govern de la Generalitat, en una clara línia de política social i d'esquerres, política per les persones. Precissament tota aquella política que, mentre els populars donaven recolzament a CiU en les dues últimes legislatures d'en Jordi Pujol, van ser totalment oblidades.
Oblidant aquest tema i per comentar-ne un altre, aprofito per felicitar a l'alcalde Baron per haver-se decidit a acceptar comentaris en el seu blog, que a més, és un dels més actius de la cada cop més poblada blogsfera mataronina.
Per cert, demà parlaré d'això.

domingo, septiembre 24, 2006

Aniversari

De Mataró a Barcelona, de Barcelona a Guissona, de Guissona a Alfarràs, d'Alfarràs a Gavà, i de Gavà a Mataró una altra vegada. Un cap de setmana mogudet però divertit (productiu?).
Podria posar-me a explicar anècdotes però avui és el meu aniversari. En faig 23 i encara que a molta gent no li agrada complir anys, a mi no em molesta, m'agrada. Sempre hi han moments entranyables.
Per cert, fa uns cinc dies es va complir un any des que em vaig posar a escriure aquest blog. Vaig començar un diumenge al vespre, precissament després d'arribar a casa des de Gavà, exactament igual que avui.
Tot i que les situacions es repeteixen, moltes coses han canviat en aquest any, segurament un dels que més marca una etapa de canvis en la meva vida. El blog, en certa manera, al llarg dels dotze mesos hi deixa constància de tot plegat. Al principi no sabia ben bé de que parlaria, després em vaig adonar que simplement parlava... els temes ja s'anaven trobant sols. M'he acostumat a anar construïnt sobre la marxa aquesta mena de quadern de ruta, a vegades personal i intimista, a vegades expositor d'idees.
La experiència ha merescut la pena i espero que d'aquí a un any encara segueixi amb això, que la cosa duri i ens retrobem moltes vegades més encara que passi el temps.

jueves, septiembre 21, 2006

Por quién merece amor

Te molesta, mi amor
mi amor de juventud
y mi amor es un arte
en virtud.
Te molesta, mi amor
mi amor sin antifaz
y mi amor es un arte
de paz.
Te molesta, mi amor
mi amor de humanidad
y mi amor es un arte
en su edad.
Te molesta, mi amor
mi amor de surtidor
y mi amor es un arte
mayor.
Mi amor es mi prenda encantada
es mi extensa mirada
es mi espacio sin fin.
Mi amor no precisa fronteras
cómo la primavera
no prefiere jardín.
Mi amor no es amor de mercado
porque un amor sangrado
no es amor de lugar.
Mi amor es todo cuánto tengo
si lo niego lo vendo
¿para qué respirar?
Mi amor no es amor de uno sólo
sino alma de todo
lo que urge sanar.
Mi amor es un amor de abajo
que el devenir me trajo
para hacerlo empinar.
Mi amor, el más enamorado
es del más olvidado
en su antiguo dolor.
Mi amor abre pecho a la muerte
y despeña su suerte
por un tiempo mejor.
Mi amor, este amor aguerrido,
es un sol encendido
por quién merece amor.

Por quién merece amor, de Silvio Rodríguez
Imagen de http://radio.espora.org/IMG/jpg/silvio_rodriguez.jpg

miércoles, septiembre 20, 2006

Cerro de Reyes

Juan Carlos Rodríguez Ibarra anuncia su decisión de no volver a presentarse a las elecciones a la Junta de Extremadura. Se marcha, pues, uno de los presidentes autonómicos que más tiempo ha estado al frente de su gobierno autonómico y uno de los personajes de la política española que no dejaba a nadie indiferente, por su carisma y por su forma clara de decir las cosas. Cosas que muchas veces no nos gustaban demasiado.
Creo que es una buena noticia que Ibarra no opte a la reelección una vez más. Los procesos renovadores, dadas las circunstancias, son buenos y permiten una renovación no sólo de personas, sino también de ideas y de formas.
Personalmente, no me gustaban muchas de las cosas que Ibarra decía. Pero reconozco que siempre le he tenido cierta admiración y creo que ha sido (todavía es) un buen presidente para los extremeños y las extremeñas. Ha conseguido que el PSOE ganara 6 veces consecutivas las elecciones autonómicas (5 de ellas con mayoría absoluta) y creo que si algo bueno tiene este hombre, es que es incansable. Casi parece que Extremadura hubiera sido socialista desde siempre. Pero no es así, no fue así...
Hubo un tiempo, casi próximo, en el que Extremadura no existía. O exístia sólo para unos pocos, que iban a sus despobladas tierras a cazar, que para eso eran suyas y no tenían que dar explicaciones a nadie. Eran años de vergüenza y pena. Mis abuelos, que son extremeños, vivieron con crudeza aquellos años, tan cercanos, de señoritos y pueblos despoblados.
Fue gente cómo Ibarra la que permitió comenzar a cambiar cosas en Extremadura y en ése sentido sí que creo que es un político admirable. En el libro "La Memoria Recuperada", de María Antonia Iglesias, hay un capítulo entero dedicado a Rodríguez Ibarra. Entre los muchos temas de los que se hablan en ése capítulo, hay una anécdota que siempre recuerdo bien.
Durante la noche de las elecciones generales del 82, Ibarra se encontraba cómo interventor recontando votos en Cerro de Reyes, un barrio de Badajoz. Se trata de un barrio humilde, pero en el que había mucha gente, habían cuatro mesas electorales de mil votos cada una. Era un barrio de mucho voto socialista en el que la derecha siempre había intentado dar "pucherazo" y en el que siempre había violencia el día de las elecciones, el día del recuento. En aquél recuento, era tal la avalancha de votos que tenía el PSOE, que un interventor de Fuerza Nueva hizo repetir el recuento seis o siete veces, de tal manera que el recuento concluyó a las 4 de la mañana. En las mesas, los socialistas obtenían entre el 96 y el 98 por ciento de los votos.
Creo que de ésa anécdota se extrae la idea fundamental de Rodríguez Ibarra, que no es otra que precisamente el trabajo incansable hasta el final. Su defensa de sus ideales es conocida por todos sobradamente y aunque muchas de sus ideas no son las mías, su ejemplo de trabajo sí que me parece admirable. En cuánto a las diferencias ideológicas con él, siempre he pensado que si yo fuera extremeño y socialista, tal vez mi forma de ver las cosas sea otra.
Precisamente ahí está una de las gracias del socialismo, en la defensa de la España plural, por eso un socialista extremeño es distinto a un socialista catalán, pero sin embargo, nuestros objetivos principales son los mismos: encontrar soluciones a los problemas de las personas y trabajar por una sociedad más justa, tal y cómo Ibarra ha hecho con Extremadura en estos más de 20 años.

lunes, septiembre 18, 2006

Después de todo...

Llegar a casa después de un día largo. Tener dolor de cabeza (y los que te quedan). Sentarte frente a la pantalla y teclear palabras que forman un mensaje para alguien. Poner música e inundar el ambiente de canciones de Queen. Desabrocharte el primer botón de la camisa y estornudar antes de ponerte a ordenar cosas para mañana. Escribir un mail pendiente, lo prometido es deuda. Alguna llamada también pendiente.
Dar un beso a tu madre (que te ve poco), es un sol, otra no te aguantaría según qué cosas. Esto es un hecho, no una suposición. Hojear blogs, los de siempre y alguno más. Colocar un libro en su sitio después de terminar de leerlo. Pensar, pensar, pensar... y descansar un rato.
Después de todo, mañana será otro día. Eso lo decía Scarlett cuándo Rett al final se marcha. Cuánta razón tenía. Hasta mañana.

miércoles, septiembre 13, 2006

Un Meme més encara

La Núria m'envia un meme (ya me lo veía venir). Ara es tracta de que un mateix decideixi quin és el millor post de tots els que he publicat en el blog. Això potser no ho hauria de dir jo, es una qüestió de gustos i segur que el meu no coincideix amb el de la majoria de la gent, però...
Porto gairebé un any escribint regularment en aquest espai, i he parlat de pol·lítica, de joves, de tonteries, de tecnologia (fa temps que no ho faig) ... de mil i una coses.
Però per ser just amb mi mateix, he decidit que el meu millor post és un poema, pensat, escrit i dedicat, com gairebé tota la poesia que humilment soc capaç d'escriure.
El meu millor post és Desierto. No sé si els que llegiu això hi estareu d'acord.
I ara el reenviaré a quatre persones més sota l'advertència de la mal·ledicció gitana que caurà sobre aquell o aquella que no respongui el meme. Els afortunats són:
  • Ramon Bassas, que porta dos anys escribint i imagino que li serà complicat decidir-se per un únic post.
  • Oriol Vaquer, perquè fa reflexions interessants i és un bon tipus, que manté el blog decentment actiu.
  • Victor Martínez, per anar donant-li "cancha" al seu blog, que quan li vénen ganes és un dels més canyeros de la blogosfera política.
  • Sara Moyà, perquè avui he aprés que bona nit en basc es diu "gabon", igual que el país de l'Àfrica.

Imagen de http://static.flickr.com/25/66585147_03c82ce753_m.jpg

martes, septiembre 12, 2006

A favor de la llibertat d'expressió

Ahir, durant la celebració de la Diada Nacional de Catalunya, una imatge en favor de la llibertat d'expressió...

Foto: Raül Moreno, Primer Secretari de la JSC i Rubén Cabañas, Vice-primer Secretari de la JSC, al costat de Marina Geli

lunes, septiembre 11, 2006

Model de Joves

Aquest matí, poc després de l'ofrena floral, conversava amb una persona que em deia alló que he sentit tantes i tantes vegades en relació amb els joves i la pol·lítica: el poc interés i la poca implicació que, en general tenen els i les joves envers la pol·lítica. Sentir això en un dia com avui m'ha fet reflexionar sobre algunes coses.
Aquest any la diada nacional de Catalunya ve especialment marcada per les properes eleccions al Parlament de Catalunya, doncs es respira l'ambient pre-electoral i es denota en moltes de les intervencions que he pogut sentir aquest matí, sobretot quan alguns parlen de l'1 de Novembre com el dia en que els catalans i catalanes estan cridats a triar un "bon govern". Jo em pregunto que és el que vol un "bon govern" per a la joventut catalana.
Més enllà de respostes que facin referència a propostes concretes per a la joventut (per a això ja tindrem a les mans els programes electorals), sobretot em pregunto quins joves volem al nostre país, quin model de joventut volem tenir als nostres pobles i ciutats. I mentre pensava en això, he recordat un vell article de Joaquín Almunia, "Los jóvenes y la política", publicat a El País al juliol de l'any 2000.
En aquell article es feia referència a unes declaracions d'Aznar durant un viatge a la Xina. L'ex-president del govern, durant l'esmentat viatge va aconsellar als universitaris d'una escola de negocis de Shanghai que seguissin el seu exemple, en quant a que no es deixessin portar per la pol·lítica fins que la seva vida estigués encarrilada. Hi ha una frase que s'atribueix a Franco, conversant amb un dels seus ministres tecnócrates: "No se preocupe, López. Haga como yo y no se meta en política".
Bingo, aquesta és la idea. La dreta vol joves que segueixin els models de dreta, allunyats de l'interés per la pol·lítica, construint una societat on la separació entre pol·lítica i joves és total, on els pocs joves que puguin tenir inquietuts pol·lítiques siguin triats a dit i on se'ls marqui el camí a seguir, on tot estigui "atado y bien atado". I per il·lustrar tot això, només ens hem de fixar en la trajectòria del que suposadament (que jo sàpiga, encara ningú l'ha votat com a tal) serà candidat de CiU a la presidència de la Generalitat.
Fins als 31 anys, Artur Mas no es va fer militant de CDC, precissament quan la seva vida ja estava encarrilada (tal i com aconsellava Aznar als estudiants xinesos), doncs abans havia estat nomenat Director General de Promoció de la Generalitat. El Sr. Mas dona (curiosament) un perfil molt adequat als interessos del Partit Popular, amb el qual ha demostrat diverses vegades que pot entendrés molt bé i amb el que si es presenta la oportunitat, segur que s'hi tornarà a entendre.
De les moltes qüestions que es clarificaran a partir del dia 1 de Novembre, aquesta em sembla una de les més fonamentals. Com volem que sigui la joventut del nostre país, però sobretot, com vol el futur govern de Catalunya que siguin els joves de Catalunya? Sense cap mena de dubte, si el próxim govern és de caire conservador, de dretes, es treballarà per a que els joves catalans no s'interessin per la vida pol·lítica fins que no tinguin "la seva vida encarrilada". En general, allunyant als joves de qualsevol àmbit on poguem expressar la nostra veu amb força i determinació, sense deixar-nos participar de l'aplicació de les polítiques que puguin donar solució als nostres problemes i inquietuts.
Hi ha una frase de Kofi Annan que precissament parla d'això: "Sociedad que aísla a sus jóvenes, corta sus amarras. Está condenada a desaparecer". No vull un govern que treballi en aquest sentit. Definitivament, l'exemple de l'Artur Mas no és el meu exemple.
Si no, ara mateix no estaria escrivint això.

sábado, septiembre 09, 2006

Ones Hertzianes Mataronines

Aquesta tarda s'inauguren els estudis de Mataró Ràdio, que neix amb la voluntat i objectiu de ser l'emissora de la meva ciutat, a través d'una programació que buscarà la proximitat i la diversitat, a més d'obrir-se a la participació de la ciutadania.
Des de fa anys, aquesta ha sigut una vella reivindicació de molts ciutadans de Mataró. Una reivindicació que ara, finalment veurà la llum. Aquest és un projecte que ha aixecat certa controvèrsia entre alguns i que d'entrada, no acaba de convèncer a tothom en el seu plantejament incial. Caldrà anar veient (o millor dit, escoltant) com es desenvolupa la trajectòria de l'emissora, en qualsevol cas, jo crec que el més important era tirar endavant el projecte i fer-lo realitat.
Penso que el model participatiu que s'ha adoptat, basat en oferir la possibilitat a entitats i ciutadans per a col·laborar de la programació de l'emissora, és com a mínim atractiu. I estic segur que d'aquesta participació en sorgiran programes molt interessants, amb un ventall d'estils molt ampli i divers, que sigui un fidel reflex de la realitat de Mataró. Segur que alguns programes i algunes propostes no funcionaran, però segur que molts d'altres sí que ho faran. Precissament en això resideix part de la gràcia de qualsevol mitjà de comunicació.
En definitiva, seguirem la nova emissora amb atenció. La ràdio jugarà un paper important de "connexió de la ciutat", doncs serà un mitjà de proximitat amb informacions de primera mà. Tot plegat, a partir de dilluns 11 de setembre al 89.3 de la freqüència modulada.

viernes, septiembre 08, 2006

Rubianes

No lo digo yo, lo dijo Pepe Rubianes. Después de lo que le han hecho esta semana, hoy la palabra le corresponde a él. Reconozco que su forma de decir las cosas muchas veces es excesiva pero más allá de las formas, busquen en el fondo de estas líneas y comprenderán que tras el cabreo del bueno de Pepe, no le falta razón en algunas cosas.
Yo, por lo menos, creo que lo de vetar su obra en un teatro no es demasiado demócrata. No sé, quizá sea una cuestión de puntos de vista. Tal vez por democracia no entendemos todos lo mismo. Bueno, que hable Pepe, yo me callo...
"No dan respiro señores, no dan respiro. La España charanguera y de gomina, de rubias ceñidas y escupitajo, inculta y reaccionaria que desprecia cuanto ignora que es casi todo. La España nueva rica y hortera culturalmente miserable, inconsciente, cavernícola y fascista; amiga del pedo, el grito y el gargajo que no cesa en sus exabruptos contra Cataluña y su estatuto como antes lo hicieron contra el archivo de Salamanca, ¿recuerdan?. Documentos robados que conste y que tienen que devolver a sus dueños como corresponde.
Esa España negra seguirá practicando el infundio y la agresión con tal de vilipendiar a esta nación, que lo es, por mucho que ellos no quieran. Si no consta en la Constitución lo de nación hay que cambiar la constitución porque está mal redactada. Ahí están los mamporreros perfumados aliados a los novios de la muerte, esa iglesia ultramontana y patética cargada de odio por todo lo que es vida; esparciendo mentiras, enfrentamientos, amenazas y blasfemias porque esa es la base de su telaraña mental. Irán al infierno por mucho que rezen.
Ahí están jaleadas por la verruga bigotuda, ese Martín Heidegger de Quintanilla de Onésimo Redondo, conocido demócrata creador de la central de pensamiento de las FAES y de las JONS. La verruga que el pueblo español echó de su cargo por falsario lameculos, humillante y babeante del poderoso americano que nos llevó al desastre de Atocha; casi 200 muertos y miles de heridos por su rastrerismo y prepotencia patética. Ahí está repartiendo su "catalán enano habla castellano", mintiendo nuevamente sin ningún tipo de escrúpulo, porque nos ha tomado a todos por idiotas, porque la idiotez es la base y esencia de su pensamiento. En fin, que todos juntos vayan a cagar a la playa que la mierda se las comeran las gaviotas a las que han cogido como símbolo. Pobres bestias."

jueves, septiembre 07, 2006

Buit Protagonisme

Al mapa polític català cadascú ha anat agafant el seu lloc durant els mesos que ha durat la legislatura del govern. El propi comportament de cadascun dels partits polítics permet entendre les diferències existents entre ells i quines son les motivacions (també diferents) que justifiquen aquest comportament. M'explico.
Fixem-nos, per exemple, en CiU i en el seu candidat a la presidència de la Generalitat, l'Artur Mas. Des d'un bon principi, aquest partit s'ha mogut per l'afany de protagonisme, buscant sempre donar la clara imatge de trobar-se al centre de les diverses qüestions que han anat sorgint durant la legislatura. Els propis dirigents nacionalistes tenien ben clara una cosa, que és que el fet de trobar-se a l'oposició (ells tradicionalment han sigut un partit de govern a la Generalita) els situava en una possició incómoda en la qual no sabien ben bé quin hauria de ser el seu paper davant la ciutadania.
CiU sempre s'havia presentat com un partit que gestionava les qüestions importants a Catalunya (massa cops oblidant-se de les administracions locals, que per a ell es trobaven i es troben en un segon pla) i durant els anys de govern catalanista i d'esquerres, aquest era un aval que no podien fer servir. No eren decissius en l'acció de govern a Catalunya ni en els plantejaments i posterior desenvolupament de projectes que marquen l'acció de govern al nostre país.
Sota aquest panorama, als convergents se'ls va presentar el procés de redactat i aprovació del Nou Estatut com la única oportunitat per tornar a tenir protagonisme. I en aquesta clau van afrontar la reforma de l'Estatut. No recordaré ara les peripécies que van obligar a fer durant els llargs mesos de negociació. Però sí que deixaré ben clara una cosa: per a CiU els dos moments més importants de tot el procés estatutari van ser dues fotos, la del Parlament del 30 de setembre i la del 30 de gener a la Moncloa. L'una amb en Maragall i l'altra amb en Zapatero.
Sense fotos, no hi hauria hagut Estatut perquè CiU, però sobretot el Sr. Artur Mas necessitaven sentir-se protagonistes i presentar-se davant de la ciutadania de Catalunya en aquest paper principal. I aquesta mateixa tónica es manté en els dies de precampanya electoral que estem vivint. Artur Mas necessita protagonisme. Un protagonisme que sap que el seu currículum i la seva trajectória no li proporcionaran, i que per tant ha de buscar contínuament en atacs i declaracions contra José Montilla. Enlloc de parlar de projectes concrets o de problemes de Catalunya, sento parlar a en Mas de la catalanitat de Montilla o dels problemes interns, que segons ell, pateix el PSC.
Potser la meva opinió no és imparcial, però crec que un candidat a la presidència de la Generalitat ha de demostrar alguna cosa més que aquest afany de protagonisme i ha de ser alguna cosa més que un venedor de paraules buides. Un President ha de tenir la motivació de sentir-se partícep dels problemes reals dels catalans i catalanes, ha de tenir un projecte que representi a la Catalunya real, ha de parlar de fets.
I si no vaig massa equivocat, aquests són precissament els punts débils del candidat de CiU.

miércoles, septiembre 06, 2006

El paper dels joves

A la Catalunya d'avui, la del nou Estatut, la de les transformacions socioeconómiques i la de la vaga de l'aeroport del Prat, entre d'altres, resulta interessant alhora que important parar-se a analitzar la situació que viuen i el paper que juguen en la societat els joves catalans. Plantejant-se aquesta reflexió, també cal pensar que la Catalunya d'avui, per als joves també és la Catalunya dels mil euros (en molts casos menys), la de les hipoteques o la de la precarietat laboral.
Resulta complicat d'entendre que els joves de la generació més ben preparada de la història del nostre país hagin de suportar una inestabilitat que amenaça amb acompanyar-los durant tota la seva vida i que els impedeix plantejar-se un projecte vital digne i en condicions. Aquest problema doncs, de seguir amb les tendències que apunten els indicadors (preu de l'habitatge, fracàs escolar, etc.), no serà només un problema de la gent jove, ja que repercutirà en tots els àmbits i edats de la societat. De fet, avui molts joves ja s'emancipen més enllà dels 30 anys, cosa absolutament impensable fa alguns anys, i a aquest ritme, acabarem parlant de joves de 40 que viuen amb els seus pares.
Posar impediments a l'autonomia personal de la joventut també repercuteix en molts altres aspectes. Com per exemple, en la integració de les persones nouvingudes. Els joves hem de ser el principal motor de la cohesió social en el nostre país a través de la participació en els diferents àmbits de la societat, obrint oportunitats a que la joventut col·labori de projectes comuns i incideixi en les decisions sobre els temes que ens afecten. El principal problema és que, cada dia més, el model de vida que porten els joves fa que només puguin preocupar-se de com arribar a final de mes, o de si els tornaran a renovar el contracte temporal abans de que els fotin al carrer. Costa trobar joves que s'impliquin en qualsevol projecte. Estem ofegant l'interés per la participació, i un dels principals motius és precissament aquest (en altres casos les eines de participació poden no ser les més adequades).
Si la participació no funciona, la gent no s'implica ni s'interessarà pel seu entorn i en aquestes condicions, no pot existir una veritable cohesió social. És hora (ja arribem tard) de que ens preguntem quin volem que sigui el veritable paper dels joves, si volem que desenvolupin dignament projectes vitals (amb els conseqüents beneficis per al conjunt de la societat), o si preferim persones que han de viure de les il·lusions que es van trencar el dia que van plantejar-se marxar de casa.
Aquesta reflexió no és només cosa de gent jove i la solució ha de passar perquè tots i totes ens la plantejem. Si no, els problemes també seran de tots i totes. I per desgràcia no disposem de tot el temps del món.

lunes, septiembre 04, 2006

Miscel·lània Breu

Arribo a casa després de la feina, a la que avui ha tornat el teu jefe després de les seves vacances. Tot torna a la normalitat, penses. Poses una mica de música "normal" com Queen, per exemple, que sempre sonen bé.
Mentre sona la veu d'en Mercury (avui hauria fet 60 anys), fas una volta pels blogs habituals, cosa que has convertit en costum durant el darrer any. Somrius amb l'últim post de la Joana, votes en el post democràtic d'en Javi Rodríguez, et perds una estona amb el post multienllaços d'en Saül Gordillo...
Després, mirant les notícies, veus que ha mort el famós caçador de cocodrils Steve Irwin, després de rebre la picada d'un peix manta mentre treballava en el rodatge d'un dels seus documentals. Almenys la mort li ha arribat fent alló que li agradava i que omplia la seva vida.
En fi, mentre et mires tot això, aixeques el cap per mirar el rellotge i veus que has de marxar, que avui la tarda serà entretinguda i tens unes quantes coses a fer.

domingo, septiembre 03, 2006

I love this game

Com he gaudit amb la final del mundial de bàsquet. Diguem que he sigut senzillament feliç veient l'alegria tremenda dels jugadors i aficionats (jo inclós) al final del magnífic partit que ha portat a la selecció espanyola a la victória al mundial disputat al Japó. És d'aquelles coses que, t'agradi o no l'esport, contagia d'alegria.
Els americans diuen això de "I love this game". Doncs que caram, jo també, ni que sigui només avui.
Imatge de www.marca.com

viernes, septiembre 01, 2006

Historia Médica

- Buenos días, pase y siéntese.
- Buenas doctor.
- Bien, dígame lo que le pasa. ¿Cómo se encuentra?
- Pues verá doctor, es que hace días que no actualizo mi blog. Y yo soy, o era, de los que lo actualizaba casi a diario. Me he pasado algunos días del mes de agosto de vacaciones y decidí no escribir sobre política, digamos que me relajé un poco... pero con tanta relajación al final es que uno prácticamente no escribe sobre nada.
- Ya veo...
- Pero es que ayer era el BlogDay, el día de los blogs, y ni tan siquiera me entretuve en escribir cuatro míseras líneas para un post.
- Y cuántos posts dice que ha hecho durante el mes de agosto?
- Pues creo que haciendo cuentas me salen unos 12, más o menos. Que ya sé que tampoco está mal, que prácticamente es más de uno cada 3 días, pero los veo pocos. Imagínese que a Donaire le da por ponerse a preparar otra entrega de Ciberpolítica y al ir contabilizando las entradas de todos los blogs socialistas de Catalunya durante el mes de agosto, ve que sólo he hecho 12. No sabría para dónde mirar...
- Bueno, no se preocupe por eso, y la poesía? lleva usted días sin escribir ninguna, que yo recuerde.
- Pues en eso le doy la razón. Es que verá, he estado de vacaciones en una ciudad de la costa mediterránea y me lo tomé con calma. Llevo algunos días sin escribir ninguna poesía (que se sepa), pero ahora que vuelvo a la actividad supongo que lo solventaré sin muchos problemas.
- Bien, no parece grave, me tenía usted preocupado cuándo me llamó diciendo que tenía que verme con urgencia. Le voy a recomendar un poco de rutina para solucionar su caso.
- Me dará recetas, doctor?
- No será necesario, tan sólo basta con que se de un par de vueltas y la gente le de algo de trabajo en su justa medida, pero sin pasarse, no sea que nos de por el estrés, ya sabe...
- Eso será sencillo, me esperan dos meses que no se los salta un toro.
- Y ya que está, si se lo propone, échele el ojo a alguna dama, que siempre viene bien.
- De acuerdo, lo tendré en cuenta. Es un placer tratar con usted, doctor.
- Lo mismo digo, espero que se mejore, hasta la próxima.