Piel de Seda

Aquella noche
cualquiera se hubiera
enamorado de ti,
excepto yo,
yo que ya conocía el amor
me tuve que marchar,
te merecías algo mejor,
algo menos amargo,
tan suave
y menos amable
que mi dulce sabor.

Aquella noche
cualquiera se hubiera
vuelto muy loco
por hacerte el amor,
incluso yo,
yo que tengo fama de señor
me tuve que rendir
ante tu respiración,
y tras aquella ventana
me ofreciste los labios
y me los llevé a tu cama.

Aunque tal vez
una noche como ésta
se pierda en el olvido
y la luna sea nuestro testigo,
aunque tal vez
no volvamos a vernos,
aquella fue una noche
loca y serena,
y sin embargo esa noche contigo
(mujer de piel de seda)
seguro que mereció la pena.

Imagen de http://www.aulafacil.com/pinturaseda/seda%20con%20sal.jpg

El 24, 24 años

Otro año más que podemos añadir a nuestra cuenta particular. Y que además podemos añadir con la convicción tan obvia de poder decir aquello de "Que bien se está cuándo se está bien".

Y sin embargo...

Llevo cinco días casi de locos. Y digo el "casi" por conservar algo de cordura. La canción que más he escuchado esta semana (y que más escucharé) es "Y sin embargo", de Joaquín Sabina.

Hoy

2 años de blog, y los que nos quedan...

Imagen de http://www.lessons-from-history.com/

Referèndum

Suposats plans per l'independència, estratègies pol·lítiques, fulls de ruta per celebrar un referèndum al 2014... alguns polítics porten dies imaginant la Catalunya que volen en un futur, escrivint (i ho dic amb respecte) la carta màgica als reis que ens permetrà decidir si volem ser independents l'any 2014, quan es compleixin 300 anys d'una data que va marcar l'història del nostre país.

Tot plegat, el que diuen els uns i els altres, m'ho miro des de la graderia, expectant. Si em permeten, això sí, els hi donaré la meva opinió. Els hi proposo que la data per al desitjat referèndum que tant esperen no sigui el 2014. Vostès volen conèixer la voluntat dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Em sembla bé, per això els hi proposo fixar el 2010 en les seves agendes pol·lítiques com l'any clau.

No sé si s'han aturat a pensar-hi però, el 2010 (si no hi ha imprevistos que facin canviar els plans) és la data en la que s'han de celebrar les eleccions al Parlament de Catalunya. Guanyin-les. Aconsegueixin una àmplia majoria parlamentària, una victòria incontestable. Deixin ben clar a tothom que Catalunya vol ser independent. Si ho aconsegueixen, penso felicitar-los per la seva victòria. Aquesta comtesa electoral és el seu referèndum d'autodeterminació.

Jo no soc ni em considero independentista, no tinc ganes de construir aquesta Catalunya que vostès somien. Mentre vostès passen l'estona buscant plans i fòrmules per trobar la pedra filosofal que permeti expresar lliurement la voluntat d'aquest país, jo prefereixo invertir aquest temps en preocupar-me i intentar aportar el meu gra de sorra per trobar la solució a altres problemes, més palpables i crec que més greus.

Calen més infraestructures. Calen més pol·lítiques socials que garanteixin els drets dels catalans i catalanes. I aquest sí que es un repte que m'engresca més que qualsevol dels seus discursos sobre independència o qualsevol declaració victimista de les que tantes vegades han fet.

Imatge de http://sociedadpajaril.net/

La mirada de Lee Van Cleef

En sus ojos se vislumbraban años de inhóspita dureza y determinación, el evocador recuerdo de un tiempo no conocido. Los ojos de un loco o de algo peor, un héroe o un villano, la antítesis perfecta de lo que nos gustaría encontrar en una mirada.

Su ceño fruncido muestra las arrugas del tiempo, el reflejo mismo del sol, el miedo y el polvo que levanta el viento seco del desierto, la mirada de un demonio mismo de carne y hueso. Un demonio oscuro como la noche, frío como el hielo, rápido como la bala de un revólver, silencioso como una tumba. Épica pura en cada vistazo.

Bajo tu ventana

Yo soy el soldado que espera
cien días y cien noches
bajo tu ventana.

Te he soñado
muchas noches
y he pasado frío,
en la calle ha nevado
y ha llovido,
a las gotas de lluvia
les encontré el sentido,
con ellas he llorado,
he sufrido,
me han mojado
y me he reído.

Llevo aquí parado,
con una carta de amor
en la mano,
incontables semanas
pensando en tus labios,
yo soy el soldado que espera
por tu amor, mujer,
cien días y cien noches
bajo tu ventana.

Imagen de http://poemasdeshanna.blogia.com/upload/ventana.jpg

Passejar-se

La blocsfera és una xarxa mab multitud de nodes. La varietat de nodes és fa palesa en els formats, en els temes, en els estils, en la originalitat, en els detalls... de cada bloc que la composen. Formar part de la blocsfera et dona l'oportunitat d'expresar-te, però també (i sempre m'ho ha semblat) de conèixer. I en aquest àmbit, almenys en part, això vol dir passejar-te i visitar de tant en tant als veïns.

A continuació, alguns dels posts que més m'han agradat després de les últimes passejades per la blocsfera:

- Universitat 2.0, d'en Donaire. Quan les parets de l'aula es troben a internet.

- Giddens y el otro sur, d'en Pablo Pombo. Fer del lloc de vacances un espai per la reflexió.

- 11-S Català, de Miguel A. Quiñones. No estic del tot d'acord però conté una frase que comparteixo del tot: "No demaneu als immigrants (...) que aprenguin la cultura catalana sense agraïment social".

- Quetún Pampán, de Jon Meirin. Ocho detalles sobre lo que fue la infancia de muchos.

Imatge de http://guia.ojodigital.com/albums/userpics/Paseo%20de%20arcos.jpg

Lágrimas

Escuchando lágrimas negras... mientras espero dos lágrimas.

El Pistolero

El hombre de negro huía a través del desierto, y el pistolero iba en pos de él.

El desierto era inmenso, la apoteosis de todos los desiertos, y se extendía bajo el firmamento en todas direcciones, como una eternidad. Blanco, cegador, reseco, desprovisto de cualquier rasgo distintivo salvo por la tenue silueta brumosa de las montañas recortadas en el horizonte y por la hierba del diablo, que producía dulces sueños, pesadillas y muerte. Alguna que otra lápida señalaba el camino, pues el borroso sendero que serpenteaba sobre la gruesa corteza alcalina otrora había sido una carretera. Por allí habían pasado diligencias y bigas. Desde entonces, el mundo se había movido. El mundo se había vaciado.

Al pistolero lo había asaltado un vértigo momentáneo, una sensación de vahído que hizo que el mundo entero fuera algo efímero, un objeto que casi se podía atravesar con la mirada. La sensación se desvaneció y, al igual que el mundo sobre cuyo pellejo caminaba, también él se movió...

De El Pistolero, de Stephen King

L'alcalde d'Alfarràs

Fa un any, durant un dels meus recorreguts per Catalunya, vaig anar a parar a Alfarràs, on vaig conèixer al Kleber Esteve. En aquest poble de la comarca del Segrià que jo no havia trepitjat mai fins aleshores, el Kleber era el candidat del PSC a l'alcaldia. Persona oberta i senzilla, era un dels companys que formen part de la federació de les Comarques de Lleida de la JSC, jove ben coneixedor de la realitat del seu poble, implicat en la vida del municipi i del seu territori.

Ahir, gairebé un any després, se li va retre un petit homenatge a Alguaire amb motiu de la seva despedida de la Primera Secretaria de l'agrupació de Segrià Nord de la JSC. Una persona ben especial parla del canvi a l'executiva d'aquesta agrupació jove i socialista. Un canvi que porta impícita l'il·lusió i les ganes de treballar pels joves d'aquell territori. Felicitats a la nova executiva.

Al mes de Maig, el Kleber també va protagonitzar un canvi al seu poble, que el va portar a ser, amb poc més de 30 anys, el nou alcalde d'Alfarràs. Un canvi que de ben segur s'ha assolit a costa de moltes hores de dedicació al servei de les persones, de parlar amb tothom, de explicar les seves idees, els projectes pel poble... i que va donar els seus fruits en la confiança que els ciutadans d'Alfarràs van depositar en ell.

Hi ha coses, però, que no canvien. I em refereixo a la seva manera de ser i de fer, que es manté inalterable. Mentre algunes persones quan accedeixen a un càrrec públic canvien el seu tarannà, el Kleber continua igual. I és que segurament deu costar trobar alcaldes com ell, que amb motiu de la festa major del seu poble es dedica a muntar l'escenari, com ha fet desde sempre. O que si hi ha uns arbres a punt de caure per culpa d'una tempesta i que poden fer mal a algú, decideix tallar-los ell mateix ja que a l'empresa a la que va trucar per solucionar el problema estaven de vacances.

Des d'aquest humil espai, llunyà a les terres del seu poble, aprofito per felicitar-lo i per desitjar-li sort i feina per tirar endavant bons projectes per Alfarràs. Ànims.

The End

El principio de Apocalypse Now con la música de The Doors. Un paisaje selvático a la espera del paso de un helicóptero que levanta el polvo y las llamas. El cielo azul cubierto de tinieblas de color naranja.

Una guitarra toca sus acordes al son del crepitar del fuego que se funde con una mirada vuelta boca abajo. Una mirada también azul, como era el cielo antes de estallar bajo el sabor del napalm.

La selva que se transforma en una habitación de Saigón, dónde las aspas de un ventilador son también las aspas del helicóptero que levanta el terror. Es la antesala del caos y la locura. La mano de un hombre inanimado sostiene el tabaco que se consume con el mismo fuego que arde en la jungla y en el corazón del hombre, el corazón de las tinieblas.

Más helicópteros que pasan por delante de una foto en blanco y negro abandonada junto a un paquete de cigarrillos y un poco de whisky. Después un arma, por supuesto cargada, duerme junto a su amo a la espera de que éste se despierte al fin.

En Apocalypse Now, "The End" es tan sólo el principio.

Pol·lítiques de joventut mal enteses

Comunicat de la Joventut Socialista de Catalunya

Després de fer-se pública la resolució de concessions de projectes per a joves per als Ajuntaments, mancomunitats de municipis, consorcis d’ens locals i altres entitats municipals descentralitzades, la Joventut Socialista de Catalunya vol denunciar el maltractament per part de la Secretaria General de Joventut del Govern de Catalunya envers les subvencions atorgades a alguns ajuntaments de l’àrea metropolitana.

La Secretaria General de Joventut entén amb la seva resolució que els joves de l’Hospitalet del Llobregat, la segona ciutat de Catalunya, tenen bastant amb 13.100€ per a activitats, quantitat exactament igual a la que destina a la tercera ciutat de Catalunya, Badalona. O que els més de 35.000 joves de Santa Coloma de Gramenet tenen suficient amb 3.500€.

Des de la Joventut Socialista de Catalunya pensem que la Secretaria General no fa un repartiment equitatiu de les necessitats de la població, que obliga als Ajuntaments a fer esforços fiscals molt importants per tal de portar a terme les seves polítiques de joventut. Així, Badalona, Santa Coloma, L’Hospitalet, Sant Adrià, Montcada, reben un total d’uns 42.700€ per a activitats juvenils, una quantitat similar a la que reben els municipis de Roda de Ter i Palau Solità i Plegamans (41.450€), amb una població notablement inferior a la dels municipis metropolitans.

Les ciutats de Badalona, Santa Coloma, Hospitalet, Sant Adrià i Montcada apleguen prop de 185.000 joves. Amb les subvencions rebudes per part de la Secretaria, cada jove d’aquests poblacions rebria 0,23 cèntims d’euro per a polítiques juvenils, i de manera desigual, ja que depèn de la població on visquin.

La Joventut Socialista de Catalunya demana al govern que es cregui veritablement les polítiques de joventut, que destini recursos econòmics suficients als ajuntaments tenint en compte, entre d’altres conceptes, el número de joves que hi viuen en les ciutats. Demanem al Secretari General de Joventut, el senyor Eugeni Villalbí (ERC) que reflexioni sobre si aquesta és l’aposta que vol fer per millorar la qualitat de vida dels joves catalans. Des de la JSC tornem a demanar-li que signi el conveni que té sobre la taula per facilitar l’accés dels joves a l’habitatge de lloguer mitjançant les Borses Joves d’Habitatge, i que no signa per motius purament de partidisme polític.

Per acabar, la JSC demana que la Consellera d’Acció Social i Ciutadania, la senyora Carme Capdevila, es pregui en serio les polítiques juvenils a Catalunya, ja que encara no hem vist ni sentit cap declaració ni cap proposta en aquest sentit.

Puerta, una semana después

En los 8 días que han pasado desde que actualicé este espacio por última vez, Antonio Puerta, el joven jugador del Sevilla FC, se debatió entre la vida y la muerte, sufrió varios ataques cardíacos, conmocionó a propios y extraños y finalmente, cuándo su corazón dijo basta, murió.

Después fue enterrado y recordado en multitud de manifestaciones populares, ante un mundo, el del balón, que asistía perplejo al fallecimiento de un deportista de 22 años que dentro de unos meses iba a ser padre.

Prácticamente todo lo que se podía decir sobre Antonio Puerta y su muerte ya se debe haber dicho, basta con repasar blogs, medios digitales, prensa escrita y programas de televisión. Sin duda, los sucesos que giran alrededor de una muerte como ésta poseen la capacidad de provocar esas manifestaciones colectivas de sentimientos.

Es verdad, las tragedias hoy en día también se globalizan. Y el hecho de que la vida de una persona joven y sana se desvanezca de la forma en que vimos caer al jugador del Sevilla sobre el terreno de juego, da fe de la fragilidad en la que seguramente nos movemos a diario.

Tan sólo espero que, como decía un seguidor del Sevilla la misma tarde de la muerte de Puerta, "Antonio siga corriendo por la banda del cielo con la mirada puesta en los suyos". Desde aquí mi pésame a su familia y amigos. Descanse en paz.

Imagen de http://imgserv.ya.com/galerias2.ya.com/img/3/31bddd23c132190ci3.jpg