viernes, mayo 30, 2008

Semana

Un amigo que te desquicia en las conversaciones y que sin embargo siempre te extrae una sonrisa... mil llamadas de teléfono, mil... la gasolina que sube y sube... días muy largos que se te pasan volando... lecturas que no sorprenden y que también te extraen sonrisas, de otro tipo... personas a las que te alegras de encontrarte en el ir y devenir sorpresivo y cotidiano... encuentros de otro estilo y más languidez puntual... el sol molestándote en los ojos... la barba que ya deberías pensar en afeitar... comidas solitarias y de calidad... un té que te quema en los labios... lectura de poemas propios y ajenos... propuestas futbolísticas... momentos con prisas... y por fin llega el fin de semana, tan esperado y anhelado.
Y la canción que más he escuchado esta semana es "American Woman", de Lenny Krawitz.

jueves, mayo 29, 2008

Losantos al tribunal

No serveix de res jutjar a en Jiménez Losantos. Independentment de que se li imposi una multa, de que l'alcalde de Madrid tingui raó, de que reconec que l'imatge d'en Losantos assegut davant d'un jutge em reconforta, de que l'expressió del seu rostre era impagable durant la declaració d'en Gallardón... independentment de tot això, crec que el judici no serveix de res.
A més de la publicitat que envolta aquest aconteixement (i que també és publicitat pel propi periodista de la COPE), un cop s'acabi el judici, en Losantos continuarà assegut amb naturalitat davant d'un micròfon, com cada matí. I també, com cada matí, procedirà a continuar proferint tota mena d'injúries i insults contra tothom que s'oposi mínimament a la seva forma de pensar i a la de la seva emisora, la dels bisbes. Tot plegat sense oblidar que no fa gaires dies que aquests bisbes l'hi han renovat el contracte, per molt que algunes veus de la Conferència Episcopal s'hi hagin pronunciat en desacord (i en veu baixa). Uns bisbes que, en canvi, abans de les eleccions i amb la veu ben alta van decidir entrar en campanya i amb uns posicionaments polítics ben clars.
Però sota el meu punt de vista tot això no és el pitjor. El pitjor és que quan en Jiménez Losantos, continui dia rere dia llençant odi desde els estudis de la COPE, milers de persones rebran els seus missatges amb normalitat, entre les quals jo m'incloc. I és que a vegades la normalitat és irònica i desafortunada. Maleïda normalitat.

martes, mayo 27, 2008

Administrar la radicalitat

La tragedia shakespeariana en que sembla viure el Partit Popular un dia sí i un altre també, aquest espectacle, sota el meu punt de vista no és més que el resultat de tota una sèrie de maniobres polítiques efectuades irresponsablement durant els últims anys. I segurament aquest és el preu que es paga quan tries com a companys de viatge a la COPE i al Mundo, i a més d'acompanyar-te, els hi dones permís per a que fixin els rumbs del teu viatge i assentin les bases sobre les que construiràs el teu discurs i els teus missatges.
He parlat d'irresponsabilitat, fonamentalment la d'un Mariano Rajoy que durant quatre anys va construir un partit d'extrems (directament hereu de la pitjor época de l'aznarisme) basat en l'odi, en la negació, en l'insult, en l'intolerància i en els valors més conservadors de la dreta. És com si ara, quan sembla que el líder popular tímidament intenta modificar la línia política del seu partit, es trobi amb forces que per inèrcia l'hi impedeixen. És tal l'impuls d'aquestes forces (que tenen noms i cognoms), que fins i tot se li giren en contra, perque almenys resulta curiós que determinats mitjans de comunicació que fins fa 3 mesos demanaven de forma descarada el vot per en Rajoy, ara es dediquin a voler tallar-li el cap.
I de tot plegat, s'extreu la conclusió de que quan et dediques a alimentar i a fer crèixer un partit amb un ideari radical, arriba un moment en que no pots administrar la radicalitat i aquesta se't gira en contra. El PP prendrà mal en el seu congrés. Només espero que enmig de tot plegat, mentre es dediquen a fer-se mal entre ells mateixos, no ens facin gaire mal a la resta.
Imagen, "Lenin", de http://www.arthistoryclub.com/

viernes, mayo 23, 2008

De nuevo como un explorador

En la oscura voz de Joaquín Sabina se resumen los pequeños detalles de esos viernes noche sin rumbo ni destino aparente. Y sin embargo, en una de esas noches perdidas, la compañía de la voz rota de Sabina ayuda a encontrar un rumbo inesperado que seguir, sin pensárselo demasiado. Es una voz, la de Sabina, que recita letras que sugieren mantenerse a la espera de un recodo o un giro cargado de serenidad.

Porque para los tipos como yo, esta noche tiene el sabor añejo y reseco de las copas, el sabor de sonrisas ineludibles y de conversaciones interesantes (para que lo vamos a negar). Poque esta noche tiene el sabor de "Como un explorador", que si les apetece les invito a escuchar, especialmente si llegan hasta este humilde lugar por primera vez, traídos por la curiosidad o por cualquier otra de esas poderosas razones que a veces nos conducen hasta un sitio inesperado.

Y tal como termina Sabina esta maravillosa canción y sin ánimo de parecerme a ése poeta con bombín, dejénme terminar a mi... ¿bailas?

jueves, mayo 22, 2008

Teorema (el grito)

No hay nada nuevo más allá del horizonte oscuro,
que se delinea definitivamente distinto o igual
contra el cielo azul de este lugar
imaginado por mi pobre cultura.
¿Por qué, sin que mi voluntad lo ordene,
se me contrae la cara,
se me hinchan las venas del cuello,
y se me llenan los ojos de una luz ardiente?
¿Y por qué el grito - que desde hace unos instantes
me sale enfurecido de la garganta-
no agrega nada a la ambigüedad que hasta ahora
ha dominado mi vagabundear por el desierto?
Es imposible decir qué clase de grito
es el mío: aunque sin duda es terrible
- hasta tal punto que me desfigura los rasgos
volviéndolos parecidos a las fauces de una fiera -,
también es, en cierto modo, alegre,
y me convierte casi en un niño.
Es un grito que invoca la atención de alguien
o su ayuda; pero que quizá también lo maldice.
Es un aullido que quiere proclamar,
en este lugar deshabitado, que existo,
o bien no sólo que existo,
sino que también soy. Es un grito
en el cual, hundido en la angustia,
se siente un vil acento de esperanza;
o acaso un grito de certeza, totalmente absurda,
dentro de la cual resuena, pura, la desesperación.
De todos modos, esto es cierto: sea cual fuere
el significado de mi grito,
está destinado a perdurar más allá de todo fin posible.

Poema de Pier Paolo Pasolini, extraído de su novela Teorema

lunes, mayo 19, 2008

Gulag

La larga y sinuosa calle de la vida nos llevaba, a veces con paso alegre y otras veces en un sombrío vagar, a lo largo de vallas, vallas y más vallas, cercas de hierro, tapias de cemento, de ladrillo, de adobes o de madera podrida. No nos parábamos a pensar qué podía haber detrás de ellas. No intentábamos elevar la mirada ni el pensamiento hacia el otro lado. Pero allí, precisamente a nuestro lado, a dos metros comenzaba el país del Gulag. Tampoco observábamos en aquellas tapias el incontable número de puertas y portillos perfectamente ajustados y muy bien disimulados. ¡Todos estos portillos, todos, estaban esperándonos! (...).
La sumisión al destino, la renuncia absoluta a toda velocidad de organizar la propia existencia, la conciencia de que no nos es dado adivinar qué será mejor o peor, pero de que es fácil dar un paso del que algún día haya que arrepentirse, todo esto libera de modo parcial al preso de su yugo, le confiere serenidad e incluso cierta nobleza.

viernes, mayo 16, 2008

Patada en los valores

Hay un momento en "Braveheart" que me gusta especialmente. Es el instante en que William Wallace se dispone a degollar al caballero de rostro oculto que le ha salido al paso para proteger al Rey de Inglaterra y descubre que ese caballero es en realidad Robert Bruce, el noble escocés en quién él más confiaba y que le ha traicionado vendiendo sus ideales y algunas de las vidas de sus compañeros. Justo entonces, Wallace cae al suelo con la mirada perdida y sabedor de que toda su escala de valores se ha estremecido en un segundo. Todo ha perdido el sentido para él y piensa que no merece la pena seguir persiguiendo su causa, que es mejor rendirse y esperar la llegada del final.
Comprendo al Wallace cinematográfico, porque lo que le sucede es que ha recibido una patada dónde más duele: en los valores. Y digo todo esto porque esta semana yo he recibido una de estas patadas, cuyos golpes producen un dolor sordo que sube desde el estómago retorciendo el cuerpo y el alma, ya que cuándo los valores se estremecen, nos surgen preguntas de difícil y de sobras conocidas respuestas.
Entonces el desenlace tiene un punto imprevisible que no controlamos completamente. Pero todo eso... eso es otra historia y ni uno es William Wallace, ni esto es Gran Bretaña y por supuesto esto no es ninguna película. Y por cierto, recuerdan el final de "Braveheart"?

jueves, mayo 15, 2008

El beso

Los finales, cuándo van acompañados de un beso, seguramente saben mejor. Quizás por eso me guste especialmente el final de Cinema Paradiso, que hoy les invito a ver y en el que la vida, siempre tan llena de caprichos y circunstancias, me ha hecho pensar bastante en estos días.
Y es que los besos de despedida junto a la puerta de una estación, llevan el sabor de recuerdos que se guardan en el corazón.

viernes, mayo 09, 2008

Comunicat de la JSC Mataró arran dels fets ocorreguts al Casal de Joves de Cerdanyola

La JSC Mataró, arran dels fets ocorreguts en les darreres setmanes, respecte al tancament temporal i posterior obertura del Casal de Joves de Cerdanyola, i els fets previs que van portar a aquesta situació, vol manifestar les següents consideracions.

En primer lloc, mostrar el nostre recolzament a tota tasca d’intervenció social amb infants i joves que es trobin en situacions de risc, dons considerem que en la nostra societat cal fer una aposta per polítiques que donin garanties de prevenció amb l’objectiu d’evitar qualsevol tipus d’exclusió social dels col·lectius joves en risc. A més, també considerem que, en el cas del barri de Cerdanyola i més concretament del seu Casal de Joves, aquesta tasca requereix d’una intervenció conjunta del Servei de Joventut de l’Ajuntament de Mataró i dels diversos actius presents i que fan actuació directa en el barri de Cerdanyola.

En segon lloc, volem fer una valoració en positiu del treball dut a terme durant molts anys al Casal de Joves de Cerdanyola, doncs considerem que s’ha donat i s’està donant un servei molt important per als veïns i veïnes del barri, i molt especialment per a la gent jove. Els Casals de Joves han d’esdevenir un dels punts de trobada dels col·lectius joves, així com també espais on es fomenti l’educació en el lleure, la prevenció i la integració dels mateixos.

En tercer lloc, malgrat tota la feina feta i el seu valor pels joves, pel barri de Cerdanyola i pel conjunt de la ciutat, creiem que aquesta feina no ha pogut assolir tota l’eficàcia que ens agradaria, donat els problemes relacionats amb el tràfic i consum de drogues per part de menors que eren usuaris del Casal de Joves de Cerdanyola i que ocasionaven molèsties als veïns i veïnes dels entorns d’aquella zona, creant una situació que ha desembocat en el tancament temporal i posterior obertura d’aquest espai jove.

Per tant, considerem que el que ara cal es posar les condicions per evitar i solucionar les causes que ens han portat a aquesta situació gens agradable per ningú, ni pels professionals que porten a terme la seva tasca, ni pels usuaris del Casal, ni pels propis veïns del barri de Cerdanyola. Cal tenir en compte que la prioritat absoluta que ens ha portat on estem ha estat la protecció de la salut pública i dels drets dels menors, i en aquest sentit recolzem les actuacions destinades a tal efecte, encara que entenem i desitgem que no s’hagi de tornar a arribar al punt on ens trobem ara mateix.

Així doncs, pensem que el cal fer ara és una anàlisi detallada que permeti definir i identificar de forma clara quins han de ser els objectius dels projectes que es desenvolupin en el Casal de Joves de Cerdanyola. Cal també un control més acurat del desenvolupament dels projectes que es realitzin al Casal i s’han d’assegurar els mitjans que donin garanties d’un bon funcionament del mateix.

Finalment, des de la JSC Mataró volem transmetre el nostre recolzament a les parts implicades, per tal d’assolir els objectius de la feina que s’ha de realitzar al Casal de Joves de Cerdanyola. Estem segurs de que es farà una bona tasca que repercutirà positivament en els joves i en el conjunt de la ciutat de Mataró.

Envejecer

Les pido disculpas, la baja actividad de este rincón coincide con la actividad desmesurada que me invade en estos días. Demasidas cosas le pido al día y la falta de horas se hace patente a cada jornada. No es este el blog que me gustaría tener en estos momentos y las ganas por ponerle remedio están, pero nunca llegan a imponerse del todo.
En estos días he sentido tristeza, confusión, rabia, impotencia, verguenza, satisfacción y frustración, no en las mismas dosis ni tampoco necesariamente en ese orden. Cuándo uno se ve invadido por tal cúmulo de sensaciones y sospecha que una parte del vivir cotidiano ni tan siquiera le pertenece a él, se siente invadido por aquello que algunos definen como extrañeza. La propia extrañeza por descubrir que ya no somos aquel muchacho que iba, venía y volvía a ir a su aire. Y cuándo esto sucede, envejecemos. No físicamente (de eso ya se ocupará el tiempo), sino en otros aspectos menos plausibles.
Así que en eso estoy ahora (en parte), en envejecer. Envejecer para poder reverdecer de nuevo. Voy a envejecer para la tristeza, para la voluntad, para la sinrazón y seguramente, también para el amor.
Porque el amor es cómo ese poema que nunca se termina de escribir del todo, es la vida misma. Y en ese poema siempre nos queda un verso, una rima, una estrofa... y a veces también nos queda el recuerdo.