Preludio

Las horas corren, los últimos días de Agosto se desvanecen con el son cansino que anuncia la llegada de las tormentas y el principio del final del verano, los periódicos vienen cargados de cuentos a la espera de noticias, el calor es sofocante, el sol de mediodía, ardiente, y la noche, calurosa.

En mi escritorio, un repóker de libros aguarda a que me decida a recorrer sus páginas sin saber que ya tengo cita con una novela anclada a mi mesita de noche. En otra parte, algún idiota se entretiene moviendo fichas entre tableros de rencor y me recuerda a algún antihéroe que imparte justicia divina en un mundo tan terriblemente terrenal. A mi, cómo a Brecht, me parecen tristes las épocas que necesitan de héroes (o de antihéroes).

El pasado es vívido, el presente fugaz y el futuro a veces se torna borroso aunque esto ayuda a mantenernos expectantes y atentos. Es parte fundamental del juego del tiempo. Somos un relato, así que aunque nos empeñemos en detenernos en un pasaje cualquiera, al final no nos queda más remedio que seguir avanzando hacia la siguiente página de nuestra historia.

La noche es sencilla, una vieja canción llena los rincones de mi habitación y la luz cuenta pacientemente los minutos mientras espera a que llegue el ocaso del día de hoy. Estoy cansado. Por hoy no hay mucho más que comentar, después de todo, mañana será otro día y seguro que yo no estaré tan críptico. Buenas noches a todos y a todas.

Imagen de http://elautodidactaambulante.blogia.com

Imagining Lisboa

Quan fa uns dies m'enrecordava momentàniament de la pel·lícula "Vicky Cristina Barcelona", de Woody Allen, que vaig poder veure l'octubre passat, pensava en la forma en què Woody Allen deuria haver experimentat cadascuna de les sensacions que la ciutat de Barcelona li va transmetre.

Suposo que en Mr. Allen va submergir-se a la seva manera en la Ciutat Comtal i el que podem veure en pantalla no és més que el resultat de l'expressió de la seva forma de viure la ciutat, el seu homenatge, sumat amb els ingredients de la seva particular òptica cinematogràfica. A mí, però, el seu homenatge no va seduïr-me completament. Els motius devien ser diversos, però és probable que el fet de ja conèixer prèviament la ciutat homenatjada em donava una visió prèvia que posteriorment és molt difícil de moldejar a través de la gran pantalla i dels ulls d'un director.

També durant el mes d'octubre passat vaig poder conèixer de primera mà la ciutat de Lisboa, en un viatge que va combinar molts aspectes que barrejats entre sí van deixar-me una sensació excel·lent i també irrepetible. Vaig tenir la sort de poder experimentar la ciutat pràcticament sense cap mena d'hipoteca prèvia que em condicionés d'alguna manera, i això em va permetre construir la meva particular visió de Lisboa, viure-la a través de tota mena d'indrets, del clima, dels records, de la gastronomia, dels detalls inexplicables i de la música. Per aquest motiu, quan fa uns dies vaig posar-me a veure la pel·lícula "Fados", de Carlos Saura, les imatges de la ciutat portuguesa van tornar a invadir-me com un somni que havia arribat a tocar amb la punta dels dits.

"Fados", que no té argument ni explica cap mena d'història, excepte les pròpies que contenen els fados, és un magnífic recorregut pels diferents matissos i estils que amaga la cançó portuguesa per excelència. A la vegada és una guia sense guió sobre com les diferents influències que el nostre país veí ha anat rebent al llarg dels anys han configurat nous estils i han afectat directament al cor de les pròpies tradicions portugueses.

El record de tot plegat, m'ha fet traslladar-me de nou a Lisboa, com si un munt de coses haguessin quedat enrere durant aquell viatge al final de l'estuari del Tajo. I com si alguna de totes aquestes coses fos, possiblement, una part de mi mateix que ara m'agradaria tornar a trobar. Potser ha arribat el moment de plantejar-me anar-la a buscar i de passada, retrobar-me amb tot el que vaig deixar enrere en aquella meravellosa ciutat de la que en el seu dia vaig quedar completament enamorat.

Imatge de http://www.enfocado.com/fotos/LisboaTram_g.jpg

Certascan

Després de tants dies sense escriure al blog em resulta estrany tornar a apropar-me a aquest espai. Suposo que em feien falta unes vacances blocaires, un repós, un període "de desintoxicació" per tornar a trobar-li el gust al tema. Malgrat tot, també és cert que normalment escriure m'ajuda a relaxar-me bastant i de fet, en els darrers dies també ho he trobat a faltar.

Vagi per endavant que encara no he fet vacances i que trigaré una bona estona en fer-les. Però això no és impediment per gaudir de l'estiu i descobrir nous indrets. Els dos últims dies, per exemple, els he passat perdut a les muntanyes del Pallars Sobirà, entre tempestes, cims, paisatges inigualables i bons amics i companys de fatigues.

Vam decidir fa dies que arribaríem fins al refugi de Certascan, a més de 2.200 metres d'altitud, fent sortida des de Tavascan. El que va començar com un passeig assolejat amb un petit descans a la presa de Montalto (poc abans de la meitat del trajecte, de 13 quilòmetres en total), es va anar convertint en un recorregut sota un cel gris i de tant en tant també plujós. De mica en mica, les cames començaven a demanar un descans i el camí s'anava fent sinuós i etern. El punt culminant van ser els llamps i trons de les tempestes que ens saludaven des de la nostra esquena, poc abans d'iniciar l'ascens des de la Canalada fins al refugi de Certascan. La vista era espectacular i el cel també, però no ens quedava més remei que apretar el pas si volíem arribar al refugi abans que ens atrapés la tempesta que ens perseguia des del darrere.

Malgrat el cel negre i els núvols de pluja d'aquest parell de dies, els nostres ànims no van desfallir en cap moment i tot i la penombra, el mal de cames i les petites incomoditats, l'experiència ha valgut la pena. Poder viure l'alta muntanya i la natura des de ben aprop no deixa indiferent a ningú i almenys a mi, m'ha donat uns instants de calma i reflexió que quan et trobes submergit en el dia a dia resulten molt complicats de poder assolir.

La baixada, de nou el mal de cames i les hores de cotxe tampoc han sigut suficient impediment per trencar el bon ànim i l'humor d'una improvisada expedició que, això sí, ara necessitarà unes quantes hores de descans per recuperar-se del tot. I jo el primer, que encara em fa una mica de mal tot el cos.

Imatge de http://blogfiles.madteam.net