miércoles, marzo 31, 2010

Saudade

Dicen en Portugal que "Saudade" es la sensación que permanece cuándo aquello que una vez se tuvo, material o inmaterial, que en su momento permitía disfrutar alegría y euforia, se ha perdido y se extraña y el hecho de recordarlo, tenerlo de nuevo o pensarlo, produce una sensación de volver a la vida.

Por eso, hablar de "Saudade" es hacerlo de un profundo sentimiento de melancolía producto del recuerdo de una alegría ausente, y emplear esa palabra sirve para expresar una mezcla de sentimientos de amor, de pérdida, de distancia, de soledad, de vacío y necesidad.


Pero para mi, sobretodo "Saudade" es especial porque forma parte de esa pequeña colección de palabras mágicas que guardan mil significados únicos y profundos tras su simple expresión: palabras como Zahir, como Aleph o como Utopía. Palabras que en su propia esencia esconden el verdadero sentimiento y el significado del mundo. Palabras que si quisiéramos, nos permitirían poder llegar a conquistar el universo entero, la vida misma y un alma.


Imagen de http://www.enfocado.com/fotos/Lisboa_tranvia_diana_g.jpg

martes, marzo 30, 2010

Debat amb organitzacions juvenils

Dissabte passat vaig tenir l'ocasió de participar en un debat amb diverses organitzacions juvenils convidat per la Plataforma Calella Decideix. A Calella, com a diversos municipis de Catalunya, estan organitzant una consulta sobre l'independència i porten alguns mesos fomentant el debat entre els diversos punts de vista, convidant a parlar tant als partidaris de l'independència de Catalunya com als que no ho som.
El contingut del debat va anar una mica més enllà de la conveniència o no de tenir un estat català propi, i també vam parlar sobre l'implicació dels joves en la política, sobre problemàtiques juvenils, sobre a quina edat s'ha de poder exercir el dret a vot i sobre si s'ha de poder realitzar un referèndum vinculant per decidir si Catalunya ha de ser independent.
A més de mi mateix, a la taula també hi eren en Gerard Figueras de la JNC, l'Eduald Calvo de Maulets i l'Albert Gaspà de les JERC. Al meu parer el debat va ser interessant i va servir per mostrar, en un to cordial i respectuòs, les diferències però també els punts d'acord entre les diferents organitzacions. Com vaig dir durant l'acte, segurament abans de començar tots ja sabíem en què no estàvem d'acord, però precisament durant l'acte vam posar de manifest que entre nosaltres sí existeixen punts d'acord i per tant això vol dir que els polítics hem de dialogar més per buscar i potenciar aquests punts en comú i per poder ser més constructius. En aquest sentit, vull felicitar als membres de la Plataforma per organitzar aquest acte i precisament per propiciar aquest diàleg.
No em dedicaré a explicar fil per randa l'acte sencer, però sí que exposaré breument el contingut del que vaig intentar transmetre amb les meves intervencions.
D'entrada, vaig explicar que molt joves "passen" de la política perquè no creuen que la política parli o es faci càrrec dels seus problemes. La veuen molt llunyana i la consideren poc útil. En aquest sentit, crec que una bona part dels problemes de la política actual no té només el seu origen en la pròpia política, sinò en un sentit més global, són problemes presents al conjunt de la nostra societat. Durant l'acte es va projectar un video en que molts joves parlaven de quines eren les seves preocupacions i la majoria parlava de temes com els seus estudis, el fet de no trobar una feina... però la majoria ho feien des d'una visió bàsicament individualista. Tinc la sensació de que avui en dia els projectes col·lectius, aquells que impliquen treballar pels demès o almenys no fer-ho directament per un mateix, es troben en crisi. I la política és, en essència, un enorme projecte col·lectiu, ja que un no es fica en política per solucionar-se els seus problemes, sinò per solucionar els de la societat.
En aquest sentit, els que dediquem part del nostre temps a fer política, no podem defugir dels tòpics perquè això significaria perdre el contacte real amb la societat i amb el que la gent pensa de nosaltres. Cal apropar més la política als ciutadans, i per fer-ho s'han d'aprofitar tots els mitjans al nostre abast. Les TIC, si se'n fa un bon ús, poden ser un exemple sobretot en la política municipal. Són molts els alcaldes i regidors que les utilitzen raonadament per explicar el què fan i el perquè de les coses que fan. Però al final, les TIC són només una eina que dependrà del tarannà de qui la faci servir. Un altre aspecte important és el fet de sentir-nos millor representats pels nostres càrrecs electes. El debat sobre la Llei Electoral podria servir per millorar aquest aspecte i per apropar més les institucions autonòmiques als ciutadans de Catalunya. I sobretot, en tota aquesta qüestió crec que també cal que tots ens exigim responsabilitat per controlar allò que fan els nostres representants, ja que la democràcia hauria d'implicar quelcom més que el fet d'anar a votar cada quatre anys.
Un altre tema interessant és el del debat sobre l'edat mínima per exercir el dret a vot. Vaig explicar que des del meu punt de vista, el dret a vot ha d'anar lligat a la pròpia majoria d'edat. És a dir, si per exemple als 16 anys la societat considera que som prou madurs com per que se'ns comenci a aplicar un règim jurídic diferent, per poder treballar, per capacitar-nos per conduïr ciclomotors de determinada cilindrada o simplement per donar-nos la responsabilitat de prendre decisions sobre el nostre futur formatiu o laboral, potser també hauríem de plantejar-nos si aquesta hauria de ser l'edat mínima per poder votar. Si més no, crec que hauríem d'obrir aquest debat i potser aquesta també seria una forma d'apropar més a la gent jove a la política i a les institucions democràtiques.
Pel que fa al posicionament sobre la celebració d'un referèndum sobre si Catalunya hauria de ser independent i sobre la necessitat de que Catalunya esdevingui un estat propi, em va tocar ser l'únic participant que m'hi vaig posicionar en contra, argumentant que el cal fer és respectar la realitat social del nostre país i la forma en que aquesta s'expresa a partir del resultat d'unes eleccions. Ho he explicat moltes vegades, però crec que els independentistes, abans de preocupar-se per la convocatòria d'un referèndum, haurien d'intentar guanyar les eleccions al Parlament i conformar una àmplia majoria social. A partir d'aquí, tot és respectable, encara que la meva opció no passa per aquí, sinò per la construcció d'una Espanya plural, social i federal.
Crec que el federalisme és la millor manera d'organitzar l'estat espanyol, ja que des del nostre catalanisme ens permet generar un marc de respecte i fer, juntament amb la resta de ciutadans d'Espanya, un camí plegats en que poguem superar les nostres diferències nacionals, llingüístiques i culturals en un espai democràtic que sobretot en garanteixi allò que considero més important: l'igualtat com a ciutadans.
Vaig acabar la meva darrera intervenció recordant que el federalista no té por al diferent, sinò que busca apropar-se a ell des del respecte i amb la voluntat de construir plegats el futur.
Crec que actes com el de dissabte posen de manifest una cosa que no hauria de ser excepcional, i és que de tant en tant els polítics hauríem de poder seure tranquilament i dialogar de qualsevol tema. Segur que els ciutadans i ciutadanes d'aquest país ens ho agrairien.

jueves, marzo 25, 2010

Pequeñas diferencias

La vida está repleta de matices, que a su vez marcan pequeñas diferencias que se agrietan hasta llegar a desembocar en un hondo abismo. Por ejemplo, hay un abismo entre una conquista y un regalo. Hay cosas que no pueden regalarse, cómo la felicidad, que debe ser conquistada. Y en ese proceso de conquista, supongo que para llegar hasta la verdadera felicidad habría que hacerlo de forma natural, sin culpas ni perdones ni frágiles tensiones que nos hagan sostenernos sobre un pozo de frágil cordura.
Porque para conquistar la felicidad no debería ser necesario perder el tiempo en elegir cada palabra, en desplegarlas cuidadosamente en toda su extensión con el miedo de tomar un cruce equivocado. No debería ser necesario hacerse daño tantas y tantas veces. El camino debería ser más firme, menos disperso y más claro, pero al mismo tiempo debería ser profundo como una noche de búsqueda. Una noche en la que contener el aire y en la que al final, tarde o temprano, bailemos, destapemos una botella y bebamos hasta el amanecer sin tener que pensar en nada más, ebrios de simple y llana felicidad.
Al fin y al cabo, todo es cuestión de tiempo y de pequeñas diferencias. Y yo, mientras tanto, seguiré esperando.

miércoles, marzo 24, 2010

Tot-terreny

Fa uns dies, un company i amic al presentar-me a una altra persona, deia: "Et presento al Javi Naya, un tot-terreny". La broma, simpàtica, ens fa somriure un moment i ràpidament va passar a no tenir més importància, però la dinàmica amb la que em vinc movent des de fa un temps m'ha fet pensar de nou en aquesta afirmació.
Què vol dir ser un "tot terreny"? O com s'arriba a convertir-se en un? Personalment, sempre he volgut poder viure una mica al meu aire, entenent això com dotar-me de les eines que em permetin poder fer el que jo vulgui en cada moment, però sense deixar de gaudir de tot el què faig. Per exemple, fent una certa retrospectiva en el temps, quan em tocava començar a definir els meus estudis, no tenia gens clar que sigués capaç d'enfrontar-me a una carrera tècnico-científica (en aquell moment jo em veia més "de lletres" que no pas "de números", però ara sé que tot allò era una gran tonteria...) i em vaig acabar inclinant pels estudis d'enginyeria tècnica en certa manera per demostrar-me a mi mateix que si m'ho plantejava seriosament, seria capaç de qualsevol cosa.
A partir d'aquell moment i principalment quan ja em quedava poc per acabar la carrera, vaig començar a obrir portes, a interessar-me per àmbits molt diversos, a voler abarcar-ho tot. Moltes vegades, ho feia de forma una mica autodidacta: recordo que em va tocar posar en marxa la pàgina web de la JSC Mataró i jo era un analfabet en qüestions de disseny web, i ni tan sols tenia PC a casa. Però d'alguna manera ho vaig arribar a fer, i això que en aquella època els blogs encara no estaven a l'ordre del dia, tot era bastant més "artesanal".
Amb la política tot aquest procés de mica en mica es va anar accelerant. La possibilitat de tractar amb un bon grapat de companys i companyes, de colaborar en l'organització de tota mena d'actes i activitats, d'aprofundir en una àmplia diversitat de temes, de conèixer d'aprop la gestió dels problemes del dia a dia... no feia sino que la meva òptica sobre el món que m'envolta s'anés expandint de mica en mica cada vegada més. En certa manera, la política és com una gran biblioteca: és plena d'informació de tota mena i si ens ho proposem, pot enriquir-nos com a persona, ens ajuda a desenvolupar el nostre sentit d'anàlisi crític i hi podem aprendre molt.
Però aquests últims dies, he sentit certa enveja d'aquells i aquelles que en certa manera estan "etiquetats", vull dir que s'dentifiquen ràpidament amb algun àmbit concret o dediquen els seus esforços a alguna qüestió determinada, tant en la seva feina com en el conjunt del seu dia a dia. I m'he preguntat si no paga la pena qüestionar-nos quin és el "nostre" tema. O dit d'una altra manera, tornar a fer-nos aquella pregunta que ens feien quan èrem petits de "què vull ser quan sigui gran?". Diuen que el que molt abarca, poc apreta, i segurament en alguns casos això és cert, però en tot cas és indubtablement més còmode no haver d'abarcar molt.
Al cap i a la fi ser un "tot-terreny" pot arribar a ser entretingut, però potser té tota una sèrie de contrapartides i frustracions que personalment no compensen gaire, com quan no pots arribar a fer tot el que voldries (o hauries de fer). Encara que finalment els hi haig de reconèixer que si el que fa un "tot-terreny" s'assembla una mica a el que jo faig, en el fons és quelcom que m'encanta. Tot i que a vegades, com és natural, també em queixi una mica.

lunes, marzo 15, 2010

Lejos como un horizonte

A veces, al caer la noche y sentir el frío de la oscuridad, me detengo para disfrutar con calma de la lectura de algún poema o algún texto que escojo al azar. Benedetti, Machado o Neruda son compañeros habituales en estas cruzadas nocturnas. Esto no es ninguna novedad, pues mis ojos y mis manos han recorrido muchas veces sus versos, que casi siempre me ayudan a sumergirme mejor en lo mas profundo de mi alma y de mi corazón. Acostumbro a hacerlo ya muy tarde, cuando muy poco queda aun despierto en el mundo como para distraerme de mi yo interior.

Suele ocurrir especialmente, que al intentar buscar respuestas en las palabras del montevideano, me encuentro con preguntas que me alejan de cualquier certeza. Y me sorprendo al pensar en lo idóneas que casi siempre son las palabras de este uruguayo universal, que seguirá siendo contemporáneo aun cuando pasen cincuenta años después de su muerte.

Y si no me entienden (cosa probable, lo reconozco) y tal vez quieran intentar entenderme, lean una estrofa del poema "Por qué cantamos", que dice así: Usted preguntara por qué cantamos / si estamos lejos como un horizonte / si allá quedaron arboles y cielo / si cada noche es siempre alguna ausencia / y cada despertar un desencuentro.

Imagen de http://farm4.static.flickr.com