En "Manolo"

En Manuel Varea, en "Manolo", s'ha mort. Ahir en una cerimònia al tanatori de Mataró el vam acomiadar. La notícia em va sorprendre el divendres a la nit i no he pogut assumir-ho, encara em costa de creure, estic molt i molt trist.

Durant la vida, quan som molt joves, hi ha una època difícil en la que les persones ens tendim a buscar a nosaltres mateixos, en la que intentem trobar el nostre camí per situar-nos i saber cap a on volem anar i en la que tendim a ficar-nos en complicacions i dificultats que sovint no deixen que ens orientem gaire bé. D'aquesta època estranya en diem adolescència, i tot i que hi entrem pràcticament sense adonar-nos, sortir-ne amb les idees clares no resulta tan fàcil. Jo vaig conèixer a en "Manolo" precisament en el moment més difícil d'aquella etapa, als inicis del batxillerat, quan més desorientat em trobava. I crec que a mi, com a molts altres companys de la meva quinta, em va canviar la vida.

En la seva faceta de professor, no n'hi havia un altre com ell. La seva tossudesa, la seva claredat, les ganes i la passió per la matèria que transmetia en les seves classes eren úniques. Com a tutor i persona, també era únic, un incondicional de la seva feina. El recordo sempre treballant, al peu del canó a totes hores. Crec que coneixia molt bé la diferència entre educar i ensenyar, i que en el cas d'un professor, un concepte sense l'altre perd bona part del seu sentit.

D'entrada, el seu caràcter era seriós, ferm i fins i tot una mica sec, ens imponia respecte. Però quan et donava la seva confiança, et tractava de forma directa i clara, com un company, com un igual. I quan t'obria les portes de la seva persona, et demostrava la seva afabilitat, et donava el seu respecte i es mostrava més tendre i proper, com l'entranyable mestre i la gran persona que era. Va donar-me moltes lliçons de tota mena i crec que va ser ell el que va començar a ensenyar-me el gran valor de l'esforç i del treball en equip. Puc afirmar sense por a equivocar-me i a exagerar, que una part dels trets de la meva forma de ser, amb els meus defectes i virtuts, els he adquirit en bon tros gràcies a ell.

Des que en "Manolo" ha marxat, no he pogut deixar de pensar en les moltes anècdotes que vam compartir junts a l'institut, als audiovisuals, a la "Finestra Escolar" (que ell va impulsar amb la confiança del també desaparegut Lluís Lligonya), a l'acadèmia Matfis... i també després, al llarg dels anys quan jo ja havia marxat de l'institut. Cada cert temps solíem retrobar-nos, a vegades de forma fortuita i altres cops arrel d'alguna visita meva per veure'l a l'institut. Sempre passàvem llargues estones xerrant, conversant de qualsevol tema, recreant-nos en els records i les anècdotes o comentant les nostres vicissituds del dia a dia. Al seu costat no vaig tenir mai la sensació d'estar perdent el temps sinò tot el contrari, cada minut, cada segon d'ell era tremendament valuós. Era, en el sentit ampli del terme, un veritable mestre.

No trobo paraules per acabar aquest breu escrit. Sento ràbia i molta impotència, perquè hem perdut a una persona bona, de les que et deixava emprenta, de les que ens fan crèixer com a éssers humans. Si em permeten dir-ho, avui em sento molt més pobre, com si m'haguessin robat una part de les coses bones que ens rodegen, de les que contribueixen a construïr un món una mica millor. Mai hauria imaginat un comiat com aquest però malgrat la pena i el dolor, malgrat tot, ara que ha arribat el final del teu camí, només em queda donar-te les gràcies de tot cor i dir-te que et trobarem molt a faltar. Fins sempre, amic, descansa en pau.

Joves socialistes de Canet i la Vallalta

Fa deu dies presentàvem públicament una nova agrupació de la Joventut Socialista de Catalunya al Maresme. En aquest cas es tracta de l'agrupació que comprèn els municipis de Canet de Mar, Sant Iscle de Vallalta, Sant Cebrià de Vallalta i Sant Pol de Mar. Pobles tots ells amb realitats diferents però que comparteixen un espai proper i comú al bell mig de la comarca del Maresme, i que en matèria juvenil també responen de manera conjunta a algunes de les inquietuds i necessitats dels seus joves. Precisament per aquest motiu des de la JSC vam considerar que tenia sentit agrupar als joves socialistes d'aquests municipis per tal de que també treballessin conjuntament, sumant esforços, responent millor a la seva realitat i al seu entorn.

La JSC Canet-Vallalta neix, doncs, amb la voluntat de ser útil als ciutadans, especialment als joves d'aquests pobles. Neix amb un fort compromís en quant a valors d'esquerres com l'igualtat, amb voluntat transformadora i de millora dels seus pobles, i amb un ferm sentiment catalanista com a idea cohesionadora de la societat. Tot plegat, els joves de la JSC Canet-Vallalta ho expressen en un manifest que es van encarregar de llegir durant el seu magnífic acte de presentació.

En aquest acte els hi vaig parlar una mica de la Joventut Socialista de Catalunya amb una certa perspectiva històrica, fent un ràpid recorregut per la història de l'organització i incidint en la nostra voluntat inalterable amb el pas dels anys per ser la veu i representar els anhels del jovent català. Vaig voler detallar especialment l'història del congrés nacional que la JSC va organitzar fa poc més de 25 anys en una parada de metro al barri de Sant Antoni, a Barcelona. L'eslògan d'aquell congrés va ser "les sortides del túnel", en referència a l'esperit de lluita de la JSC per trobar solucions per aconseguir treure als joves del túnel social en que molts es trobaven en aquella època.

Ara, 25 anys després, aquell túnel ha quedat enrere per deixar pas a un laberint social en el que avui en dia es submergeixen multitud de joves. I és que la generació millor preparada de la història s'ha d'enfrontar a unes perspectives de futur certament difícils i complicades. Aquest veritable laberint, amb multitud de túnels i reptes al seu interior, es troba ben instal·lat a la nostra societat i és responsabilitat nostra, com a joves socialistes, a ajudar a trobar de nou "les sortides" d'aquesta situació.

Actes com el que vam celebrar fa deu dies, presentant una nova agrupació de la JSC i incorporant a noves persones joves al nostre projecte, suposen petites passes endavant en la recerca de "les sortides del laberint", i crec que amb feina, voluntat, esforç i valors segur que ho aconseguirem. Som-hi!

Final feliç...

Ahir a la tarda vam conèixer una molt bona notícia per tots els mataronins i mataronines. En Joan Antoni i en Ramon són innocents i El Corte Inglés podrà venir a Mataró, amb tot l'impuls econòmic i de creació de llocs de treball que suposarà la seva instal·lació a la nostra ciutat.

Fa més o menys un any vaig escriure aquesta entrada al blog. Si em permeten, m'agradaria reescriure un dels paràgrafs de l'escrit que vaig fer aleshores.

L'any passat vaig assistir a un acte ciutadà de suport a en Joan Antoni i a en Ramon. Va ser un acte en que no es va parlar de política, sino de persones, de valors i de sentiments. Hi vaig anar, però no perquè els imputats i jo siguem companys d'afiliació política. Hi vaig anar perquè creia en la seva innocència, com finalment s'ha acabat demostrant, i perquè crec que tota la feina que han fet, la van fer pensant en tots els mataronins i mataronines. Perquè crec que son excel·lents persones, que no es mereixen haver passat (ni les seves famílies tampoc) per tot el que els han fet passar. Si em permeten la llicència, com diria Grouxo Marx però a l'inrevès, ha passat un any d'ençà i encara avui m'agrada formar part de clubs que té membres com ells dos.

Ara per fi sembla que podem començar a parlar de final feliç en tot aquest tema. Encara que quan es parla del què significa treballar per construir i impulsar el futur d'una ciutat, el final encara que sigui feliç, no acaba d'arribar mai i encara queda molta feina per fer. I és que més o menys com diria el gran Joaquín Sabina "a este punto final de los finales aún le siguen dos puntos suspensivos...".

Imatge de capgros.com