La sobre-mobilització

La societat està indignada. Tant com no segurament no es veia des de fa molts anys. La situació general del país és força complicada i la gent es troba constantment sota la pressió d'haver d'afrontar situacions difícils en la seva quotidianitat, en primera persona o bé a través d'algun familiar o conegut. Una quotidianitat que, a més, acostuma a anar acompanyada d'incomprensió i ràbia vers les mesures que adopten els governs conservadors o en un altre àmbit, per exemple, vers les decisions judicials.

No fa ni sis mesos que la dreta governa a Espanya i la sensació general de la ciutadania és de profund esgotament. Desconec fins a quin punt la gent està disposada a continuar suportant aquesta sensació d'asfíxia... però tinc la impressió de que no gaire més.

I ho podem comprovar amb fets. En pocs mesos hem viscut una vaga general, manifestacions contra la reforma laboral, protestes contra la pujada de les taxes universitàries, concentracions a les portes dels bancs i caixes, mobilitzacions per intentar aturar desnonaments, campanyes contra les retallades en sanitat i educació, el nou despertar dels moviments del 15-M i similars... i així podríem continuar amb la llista, que seria molt llarga. Hem entrat en una fase del que jo anomeno "sobre-mobilització".

Aquesta sobre-mobilització implica vàries coses. D'una banda, indica un increment del sentiment d'indignació general de la societat, com deia al principi, i constata que estem vivint un agreujament de les condicions de vida, la societat pateix més. També demostra una certa desorganització d'aquest sentiment, ja que sembla que cadascú lluiti per la seva pròpia causa, quan en realitat hem entrat en una època en la que totes les causes tenen un fil conductor global: ja no hi ha causes de ningú, sinò causes de tots. Però potser els ciutadans s'han tornat (ens hem tornat) massa individualistes per comprendre i assumir això.

El progressisme i l'esquerra en general es senten partícips i necessitats d'aquest sentiment d'agitació i protesta, a causa de la majoria aclaparadora del conservadurisme a nivell de tots els governs, des de l'àmbit local fins a l'europeu. És una oportunitat per reconèixer els errors del passat i tornar a reconectar i a recomençar des de la base de la política. Seria necessari.

Però també hi ha riscos. Ens podem desfondar. El ritme d'agitació i protesta es pot tornar insuportable, sobretot pel ciutadà a peu de carrer, i sota aquestes condicions la societat pot acabar resignada i cansada, abaixant el cap. Hi ha un altre risc, potser més perillós. Em refereixo a que la societat també es pugui tornar més permeable als populismes extrems, al resorgir de moviments ultres que trenquen la cohesió i la unitat social sota un discurs fàcil, cru, enganyós i que es construeix des de la visceralitat, des del fons de l'estómac. A Grècia ho hem vist, però a casa nostra també en tenim exemples d'això, sota la forma de partits d'extrema dreta que amb un discurs racista i xenòfob (i demagog) es guanyen el suport del qui pateix i que ha deixat de confiar en un sistema que no li posa les coses gens fàcils.

Per tant, calen respostes. És bàsic trobar punts de connexió i d'acció conjunta de tot l'espectre progressista (de dins i de fóra dels partits, tant és) per fer efectiva la mobilització, per fer efectiva la lluita social, per no sobre-mobilitzar-nos. Però sobretot, per no deixar espais lliures que siguin ocupats per "missatgers de l'anti-política" o per "pregoners de la catàstrofe". Hem (haurem) de ser més intel·ligents i hàbils per mobilitzar-nos en aquests temps difícils i ser útils a la societat, però sobretot per evitar la maleïda sobre-mobilització que ens condueix cap a una lluita potser estèril, cap a un clima d'incertesa del que segurament sortirem més dèbils alhora que menys cohesionats com a poble i com a societat. 

Imatge de http://empostreci2.blogspot.com