miércoles, noviembre 21, 2012

CiU i Lampedusa

Durant les converses, tertúlies i debats que he mantingut durant els darrers dies, en el marc de la campanya per les eleccions al Parlament de Catalunya d'aquest diumenge, he intentat compartir algunes idees i punts de vista molt personals, el més allunyats possible de la pròpia dinàmica electoral, sorollosa i massa mediatitzada pel meu gust.

Un element ben patent d'aquestes eleccions és el caràcter plebiscitari que han adquirit, o que alguns les hi han volgut donar. Un plebiscit amb un missatge molt clar, dividint entre els qui són partidaris de l'independència de Catalunya i els qui no ho són. El debat sobre l'independència ho ha tapat gairebé tot: l'atur, els desnonaments, les retallades en salut i educació, la situació crítica que viuen moltes famílies, l'emigració de molts joves en busca d'oportunitats de futur...

En el meu cas, defugint aquest caràcter plebiscitari en clau nacional, he volgut construir el plebiscit en un altre sentit. Per mi, la clau d'aquestes eleccions rau en diferenciar entre els qui, davant de la cruïlla social i nacional on es troba Catalunya, volen canvis i els qui no els volen.

Entre els qui volen canvis, hi ha els qui som federalistes i també els independentistes (si més no, una gran part d'aquests). La situació actual no ens satisfà, pensem que el marc de relació entre Catalunya, Espanya i Europa ha de canviar. La manifestació de l'11 de setembre va sacsejar l'eix de coordenades de la política catalana, que s'ha mogut (i que sincerament, crec que durant un temps encara es continuarà movent) i ha dibuixat una voluntat d'avançar cap a un escenari nou, que hem d'intentar que sigui necessàriament millor que l'actual, i que a més ha de ser ampli, amb una visió el més col·lectiva possible.

Per altra part, entre els qui no volen canvis, hi ha els abanderats del centralisme o de la recentralització. Aquí trobaríem fàcilment al Partit Popular, que amenaça amb enviar-nos la Guàrdia Civil, o que demostra molt poca sensibilitat vers la diversitat dels pobles d'Espanya i evidentment, també amb Catalunya. 

I entre els qui no volen canvis, jo també incloc al President Mas i a CiU. Fent un símil literari amb la coneguda novel·la "El Gatopardo", de Giuseppe di Lampedusa, l'actitud i l'estratègia de CiU en aquestes eleccions respon a la d'aquell personatge que ens deia: "Tot ha de canviar per a que no canviï res". Per part del President se'ns planteja un moviment tàctic ideat per desviar l'atenció del drama social que viu el país i que durant els darrers dos anys s'ha vist incapaç d'afrontar des del Govern.

L'equiparació entre partit i país, l'imatge solemne i messiàtica, l'apropiació de "la voluntat del poble"... fa que es reforci al si de les meves percepcions aquesta trista idea: "Canviar-ho tot per a que no canviï res". I no és només una reflexió en clau molt personal. Recorden l'entrevista d'en Jordi Évole al President Mas? Si la revisen potser troben, igual que ho he fet jo, l'allargada ombra d'aquest pensament lampedusià que Visconti va adaptar magistralment a la gran pantalla.

miércoles, noviembre 07, 2012

Four more years

Hi havia una vegada un President que parlava d'educació i de sanitat, que predicava que les diferències entre les persones, el seu color de pell, el seu origen o la seva orientació sexual, no eren el més important. Un President que encara parlava de fer història i de sumar plegats esforços per construïr un futur on cadascú fos capaç de trobar oportunitats per a ell i els seus familiars, que creia que ningú ha de quedar fora de la societat malgrat les dificultats, que s'ha de protegir als més dèbils alhora que es demana esforços a tothom, però especialment als més poderosos... un President que defensava amb paraules i fets que és possible un món més just i també més amable, més sostenible.

Aquell President em feia sentir una barreja d'admiració i enveja. Admiració per tot el que he dit abans. Enveja perquè aquell President era molt diferent i deia coses molt diferents als presidents del meu país, on tot s'ha reduït a la retòrica de l'obsessió per l'equilibri pressupostari a costa del patiment de les persones i a embolcallar amb una bandera enorme les vergonyes d'una gestió nefasta. N'hauríem de prendre nota.

viernes, noviembre 02, 2012

Cançons per la República Federal

L'independentisme està de moda, és innegable. Dit això m'han de permetre confesar que mai m'he caracteritzat per ser un tipus que segueixi gaire les modes, més aviat, acostumo a ser contrari a les modes. Sempre he preferit anar al meu aire.

Una mostra divertida d'aquest fet evident que constatem és l'iniciativa que aquest mes ens presenta la coneguda revista musical "Enderrock", amb un reportatge sobre "100 cançons per la independència". L'idea té gràcia i al mateix temps m'ha fet venir al cap el pensament de que si han sigut capaços de situar 100 cançons a l'imaginari independentista, segur que entre tots seríem capaços de trobar un bon grapat de cançons que ens remetin a l'ideal federal i republicà, que potser no està tan de moda però que per a molts que no som independentistes (i potser fins i tot també per algun partidari declarat de la independència) continua sent el millor model i la proposta que més ens ilusionaria per a construir plegats el futur d'aquest país nostre.

Així, doncs, tot es qüestió de posar-s'hi. En aquest post trobaran una primera llista de 10 cançons que em remeten d'alguna manera a la República Federal o si més no, a una Espanya diversa, que es reconeix en el respecte a la seva pluralitat. Però els hi proposo que hi continuem treballant, via twitter, a través de l'etiqueta #CançonsRepúblicaFederal. Segur que som capaços de fer un llistat encomiable, s'hi admeten tota classe d'estils, gèneres i gustos musicals. S'animen? Som-hi!

Obrim la llista, comencem... amb il·lusió!
  1. "Mediterráneo", de Joan Manuel Serrat. Comencem amb aquest himne universal, cant a la vida, relat etern del nostre orgull mediterrani obert al món, lluny de visions tancades i reduïdes de la nostra terra. "Yo, que en la piel tengo el sabor amargo del llanto eterno que han vertido en ti cien pueblos de Algeciras a Estambul...".
  2. "Papá cuéntame otra vez", de Ismael Serrano. Cançó plena d'ideals republicans, internacionalista i llibertària. El federalisme és l'unió dels pobles en llibertat, per tant, aquesta és una cançó perfecta en aquest context. "Y ya nadie canta 'Al vent', ya no hay locos, ya no hay parias...".
  3. "República Feliz", de Joaquín Sabina. La primera a la llista del geni nascut a Úbeda i adoptat per Madrid, compositor d'esquerres i allunyat de nacionalismes i banderes, amb un títol clarament evocador. "La vida era una puerta sin abrir, los adultos hablaban en voz baja, la posguerra oxidaba las navajas...".
  4. "La jota de la Dolores", de Carmen París. Una jotera nascuda a Tarragona que interpreta aquest tema clàssic fent esment a Espanya i les seves nacions. "Porque aquí te sopla el viento y aquí se canta la jota, y es de España y de sus naciones".
  5. "La República de la Tramuntana", de Macaco. Un tema fet des d'aquí però que mira enllà, i que referencia a tots aquells que estan tocats per la Tramuntana. "Per tots els que vulguin ser benvinguts, per tots els que vulguin ser tocats...".
  6. "Para la libertad", de Joan Manuel Serrat. Per mi una de les millors cançons de Serrat és aquest poema del poeta alacantí Miguel Hernández, que curiosament havia sigut Secretari General de la Joventut Socialista del seu poble (Orihuela) i va morir malalt a una presó franquista. "Para la libertad siento más corazones que arenas en mi pecho...".
  7. "Asturias", de Victor Manuel. He inclós aquest poema de Pedro Garfias en veu de Victor Manuel perque em sembla que transmet duresa, lluita i sentiments que van més enllà d'una terra concreta i no crec que el patiment dels oprimits i dels revolucionaris sigui gaire diferent aquí o a qualsevol lloc. "Mirad, obreros del mundo su silueta recortarse contra este cielo impasible...".
  8. "Dolent de mena", de Sabina i Serrat. Aquests dos genis han inclós aquest divertit tema en català al seu darrer disc i l'interpreten a tots els seus concerts, donant-li una dimensió universal a la nostra llengua. I sentir a Sabina cantant en català no té preu. "Mai no improviso, com cal que els ho digui? Sóc metòdic, cientìfic, cerebral...".
  9. "Canto a la libertad", de José Antonio Labordeta. Aquesta és la cançó més emblemàtica d'aquest aragonés, simbol de les causes justes, ambaixador de l'Espanya oberta i plural, lluitador de la llibertat. "Habrá un día en que todos al levantar la vista veremos una tierra que ponga libertad...".
  10. "Boca seca", de Miguel Poveda. Flamenc amb accent català, amb el reconegut cantant nascut a Badalona i que aquí posa veu a aquest poema de Narcís Comadira. La lletra és ben explícita i els federalistes ens hi podem sentir prou d'acord. "Hem cridat fins a no poder més, que ens molestaven tantes estructures immòbils...".