Fer possible el Dret a Decidir

El debat sobre el Dret a Decidir, la seva justificació i el full de ruta necessari per dur-lo a terme s'han instal·lat al centre de la política catalana. 

Es tracta d'un debat que segurament no compta amb el mateix grau d'interés per part de tots els actors polítics, socials i ciutadans del país, i fins i tot en algun cas s'ha volgut exposar l'argument de que no podem minusvalorar la crisi nacional que viu Catalunya front d'altres problemes "més greus", com l'economia o l'atur. Però la realitat, fent servir aquest mateix argument en sentit contrari, és que segurament el problema sobre el Dret a Decidir sí que està provocant una minusvaloració a nivell mediàtic de la resta de problemes socials i econòmics del país, dels que no s'està parlant suficientment. La meva postura, davant d'aquesta diversitat d'opinions, és que cal donar a tots els temes el grau de rellevància que els hi correspon, que ha de ser molta. Dit d'una altra manera: tot és important.

Però tornem al Dret a Decidir. No exposaré aquí els motius detallats pels que crec que aquest és important, més enllà de la crisi de legitimitat i credibilitat que està patint el sistema actual, de l'esgotament d'un determinat model d'encaix territorial i d'un sa exercici de radicalitat democràtica en quant a l'expressió del poble català. Exposat el problema, el que m'interessa és que ens fem la pregunta sobre com es materialitza, o com s'hi arriba fins a l'exercici d'aquest Dret a Decidir?

En aquests moments, les possibles respostes només són tres. Primer: que es celebri una consulta convocada per l'Estat (article 92 de la Constitució). Segon: que es celebri una consulta convocada per la Generalitat amb l'autorització de l'Estat (Llei 4/2010 de consultes populars per via de referèndum). Tercer: aprovar una nova llei catalana de consultes que permeti convocar-la sense l'autorització de l'Estat, però entenent que això amb el marc jurídic actual seria inconstitucional i per tant, aquesta llei es podria recórrer davant del Tribunal Constitucional.

Això, dit d'una altra manera, vol dir que qualsevol d'aquestes tres vies només podrien reeixir (que es celebri la consulta) si es produís una negociació i un acord amb l'Estat. És a dir, que la celebració de la consulta només tindrà èxit si és legal i acordada (i obligatòriament per mi, també vinculant). Aquesta negociació podria anar encarada cap a la convocatòria directa de la consulta o bé, per exemple, cap a una reforma constitucional que obrís la possibilitat de permetre una legislació catalana que doni peu a una convocatòria per part de la Generalitat. Personalment, aquesta segona opció em sembla més interessant, per les possibilitats que obre i perquè podria permetre una major autonomia catalana en quant als detalls de tot el procés.

Exposat tot això, encara que a alguns no els hi agradi, el camí a seguir està bastant marcat. I ara, si em permeten el toc polític, poden recordar quins dels partits que es van presentar a les darreres eleccions del 25 de novembre donant recolzament al Dret a Decidir ho van fer amb una proposta seriosa, real i que abordi el problema des de la realitat en què ens movem? És a dir, amb una proposta que finalment permeti que es pugui plantejar la qüestió al poble de Catalunya? Els convido a fer l'exercici i responguin vostès la pregunta. I després, els convido també a respondre la pregunta de si el full de ruta que s'ha marcat el govern de CiU i ERC encaixa amb alguns dels escenaris que hem exposat abans. Jo ja els avanço que sospito que no.