viernes, septiembre 13, 2013

Tres crisis sota el paraigües econòmic

Davant de la situació que viu actualment la societat catalana, es parla sovint d'una tripe crisi: nacional, socioeconòmica i institucional, cadascuna fonamentada en les seves qüestions i amb diferents afectacions en el si de la ciutadania. Però sota el meu punt de vista aquest és un plantejament que potser és massa simplista i que es deixa part de la realitat pel camí. De fet, crec que aquestes tres crisis estan arrelades en un denominador comú que té un rerefons bàsicament econòmic. 

Quan es parla de crisi nacional, en relació a la necessitat de replantejar la relació de Catalunya amb la resta d'Espanya i a les tensions que això produeix, aquí i allà, s'acostuma a fer esment com a element principal al fet de que "Espanya ens roba" o a que la hipotètica capacitat econòmica d'una Catalunya independent seria tal que no s'haurien de fer retallades o que la taxa d'atur es reduiria notablement (la pròpia CiU fa pocs dies ha afirmat que l'atur baixaria un 10 %). És cert que en relació a aquesta crisi hi ha altres elements que són molt rellevants (com la llengua, la cultura o la capacitat d'autogovern), però és bastant evident que l'economia és una de les qüestions importants, si no la que més, per a molts catalans en relació al fet nacional.

Quan es parla de crisi socioeconòmica està molt clar que l'economia és un element central. No cal ni explicar-ho. El principal problema dels catalans i les catalanes continua sent l'atur i així ho manifesten reiteradament a totes les enquestes. La situació de l'economia està transformant radicalment el país i la seva societat, que es troba en procés d'evolució cap a un model més desigual, on la qualitat dels serveis públics es veu ressentida. Catalunya ja no és una terra d'oportunitats, com ho demostra el fet de que l'èxode juvenil és tota una realitat i està esdevenint gairebé l'única opció de futur per a part de les generacions més joves. I així podríem seguir posant exemples per dibuixar els nostres drames socials.

Quan es parla de crisi institucional, es fa des de la perspectiva de que l'actual democràcia no funciona bé, que tenim un model esgotat. La monarquia, els partits polítics, les institucions... es perceben com allunyades, opaques i caduques per part de la ciutadania. Un dels elements centrals que posen de manifest això té a veure amb l'eclosió dels nombrosos casos de corrupció que afecten el sistema i l'indignació respecte als privilegis dels que gaudeixen alguns polítics, empresaris, membres de la casa reial, banquers o simplement, els qui ostenten algun tipus de poder. Això també és economia. La necessitat de que hi hagi més transparència, més informació i de que la presa de decisions incorpori la participació de la ciutadania és una evidència, sota la idea de que la gestió econòmica de les institucions s'ha de regir sota el principi de "decència pública".

En definitiva, totes les crisis són essencialment econòmiques i és la pròpia marxa de l'economia la que permet abonar el terreny per a que eclosionin els elements que defineixen cadascuna de les crisis. Per tant, plantejat això, la resposta a la crisi ha de ser principalment econòmica. Aquí és on estem fallant tots: partits polítics, institucions, societat civil, ciutadania...

La resposta a la crisi haurà de passar per una alternativa que permeti organitzar l'estructura econòmica i social d'una manera diferent. Si no és així, els poderosos (que cada vegada ho són més) hauran aconseguit imposar-nos un futur que pintarà molt negre per a les classes mitges, humils i treballadores. Coneixem alguns dels ingredients que poden ser vàlids per construir una solució en aquest sentit: renda bàsica, iniciativa 1:12 per la regulació salarial, dret a decidir social, banca pública, reestructuració del deute hipotecari, quita del deute públic... però cal completar la recepta i sobretot, cal posar-la en pràctica. 

L'objectiu de les esquerres hauria de ser sortir de la crisi transformant la realitat, per contra als que aspiren a sortir-ne a partir de la gestió de la misèria. Crec que és en aquest punt on la Catalunya d'avui hauria de situar el seu principal front de lluita, concentrant-nos en quin model de societat volem i sobretot, en com l'assolim.