Plebiscit

Sí, fem eleccions plebiscitàries. Ningú sap ben bé que són, però fem-ho. Apleguem-nos al voltant de la idea del "ara o mai". Ja se sap, "tenim pressa" i no podem esperar més, el tren cada vegada ha anat agafant més i més velocitat i ningú sap on està el fre ni l'aturador.

Fem una llista de país per aplegar a tots els qui combreguen amb la independència. Que s'hi sumin CDC, ERC, ICV-EUiA, la CUP i també la societat civil (subvencionada) representada per l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural. No importen les diferències ideològiques. Sota aquest paraigües podem aplegar a lliberals, suposats socialdemòcrates, comunistes, ecosocialistes, antisistemes, empresaris, partidaris del moviment okupa i fins i tot, algun feixista a favor de l'estat propi, que també n'hi han. La diferència ideològica no importa perquè cal enterrar les ideologies, ha arribat la era on les esquerres i les dretes ja no existiran, perquè el debat sobre el model de societat estarà mort. Tothom sap que amb la independència, Catalunya serà una terra feliç i d'oportunitats on es podran menjar gelats per postres cada dia. Si les ideologies no importen, és perquè en definitiva, la política (i sobretot els polítics) tampoc importa. A la terra promesa ja no en necessitarem, de tot això.

I els que no s'apuntin a la "llista de país", què? Seran els representants del no-país, uns traïdors que no mereixen ser considerats com a part activa i també vital de Catalunya. Si volen, que s'apleguin també sota una única llista contrària a la independència, que és el mateix que dir contrària al país. Tant és que entre els traïdors hi hagin socialistes, socialdemòcrates, democristians, confederalistes, federalistes, unionistes, autonomistes o (també) algun feixista en contra de l'estat propi. Les diferències no ens importen, som a la era de la no-política. Tots plegats són gent que posa dubtes i pals a les rodes, i per tant suposen un obstacle.

És la divisió perfecta d'un país entre bons i dolents, no hi ha marge pels matisos. El dia després de la independència (en la victòria final), es sabrà en quin bàndol ha estat cadascú. Naturalment, nosaltres som (i serem) els bons. Tenim pressa per tenir un país normal.

President, convoqui eleccions. President, ara és l'hora del plebiscit.

Catalunya, revolució i pacte

En un dels molt interessants capítols del llibre "Los secretos de Portugal: Peninsularidad e Iberismo", de Gabriel Magalhaes (RBA, 2012) es fa referència a l'idea de que en certa manera, Catalunya representa el somni de Portugal i Portugal representa el somni de Catalunya. En efecte, Portugal és un estat estrictament independent (en els termes relatius que això suposa avui) i Catalunya és un país que ha estat capaç de dotar-se d'una certa modernitat i d'una mentalitat desacomplexadament europea. L'autor arriba a afirmar que "Cataluña ha derrotado a los Pirineos".

Al mateix llibre, s'explica que a Portugal, tradicionalment, les revolucions han sortit bé, o bé han tingut èxit. La història portuguesa recull episodis revolucionaris al 1974 amb la fi de la dictadura, al 1910 amb la fi de la Monarquia o fins i tot, uns quants segles abans, al 1385 amb la batalla d'Aljubarrota, que va permetre mantenir la independència del, en aquell moment, jove regne portuguès. Definitivament, els portuguesos poden sentir-se orgullosos de les revolucions de la seva història. La meva favorita, no cal dir-ho, és la més pacífica de totes, la dels clavells.

Pel que fa a Espanya, Catalunya inclosa, s'exposa l'dea de que al contrari que a Portugal, nosaltres no hem estat mai uns revolucionaris d'èxit. Les nostres revolucions no han reeixit, o bé mai han acabat satisfactòriament. No cal explicar els episodis republicans de la nostra història o la revolució que a principis del segle XIX va permetre expulsar als francesos però va acabar coronant a Ferran VII, que era un tirà absolutista que va derogar la Constitució de Cadis. Pel contrari, l'autor del llibre planteja que a Espanya, els grans avenços sempre han arribat de la mà del pacte.

Tot això em porta cap a la situació d'avui a Catalunya i a Espanya. Més enllà del debat sobre la consulta i el dret a decidir, més enllà de la discussió legal, més enllà de la viabilitat del que es planteja, crec que a casa nostra estem vivint una confrontació entre les "velles" idees de revolució i pacte, com a vies de sortida d'una situació política i social que en el fons, és insostenible massa temps. I que ningú s'equivoqui, en la situació que exposo, els revolucionaris no són els independentistes ni els unionistes són els partidaris del pacte. Més aviat, els revolucionaris serien aquells que creuen que qualsevol mitjà justifica la consecució dels seus objectius, encara que això impliqui danys colaterals entre les societats catalana i espanyola. La resta, són amb els qui es pot arribar a pactar alguna cosa.

Crec que les revolucions poden ser apassionants i segurament, permeten anar "una mica més ràpid" en l'assoliment de grans canvis polítics. Però gairebé sempre deixen fora a algú i a la vegada, contribueixen a escapçar una societat. M'agradaria ser revolucionari. Potser per idealisme romàntic i admiració sobre la pròpia idea de revolució. Potser perquè les revolucions sempre tenen una component d'utopia. Potser perquè a l'Europa del segle XXI sembla que no hi ha espai per les revolucions (almenys les de caràcter nacional o patriòtic). Potser per tot això i per moltes coses més.

Sí, m'agradaria ser revolucionari. Però no puc ser-ho i quan penso en la quantitat de gent d'aquest país a la que li tinc afecte molt per sobre de les seves idees, m'adono de que en realitat vull un nou pacte. Serem capaços d'assolir-lo?